Páginas vistas en total

martes, 8 de septiembre de 2015

A L’amic Joaquim Barriach


Joaquim Barriach Sugrañes. 31-8-2015

A L’amic Joaquim Barriach

Quan vaig arribar a Reus a finals de la dècada dels setanta, el primer que vaig fer va ser conèixer el territori del Baix Camp i així vaig arribar a Castellvell... Un any més tard, vaig conèixer a Joaquim Barriach, va ensenyar-me un tros de terra que feia servir d’hort, ens vam posar d’acord i vaig comprar-la: als dos anys ja tenia feta la casa i el taller. En aquest petit territori vaig passar els anys més importants de la meva vida: vaig fer molta obra com escultor, vam criar els  nostres fills i vaig veure com el poble es transformava i passava a la modernitat.
L’amistat amb en Joaquim va ser sòlida i mai vam tenir altres paraules a la boca que la conversa amable de dues persones que s’escolten i aprecien mútuament.

Tot té un fi i en Joaquim ja ha fet el final del viatge i hem de considerar que la seva feina ha estat la d’una persona exemplar. Amb la seva senzillesa ens ha deixat un regal admirable i amb el seu somriure ens va fer passar estones agradables, humanes i memorables. Recordo quan passava amb el tractor per davant de casa i parava uns minuts davant l’encavallada on vaig fer les escultures “Senyals a la pell”. Conversar uns minuts amb ell era una manera de retrobar-me amb les coses amables de la terra, descobrir la natura amb els seus ulls i constatar com la seva prudència s’ajustava al meu descans. Ell era pagès, amant de la natura i devot de deu, tenia l’ànima de poeta i els ulls preparats per veure la llum del sol. Saludar-lo era agafar un tronc d’alzina que s’ajustava eixuta: la seva ma era un poema fet de treball, de temps i ferides greus. El seu caràcter era sempre amable, al parlar hi posava èmfasi en lo que deia amb un somriure generós que li transformava la cara. El seus temes preferit eren la natura i la condició humana, en moltes ocasions parlàvem de qüestions d’alta complexitat i ell sempre tenia coses per dir plenes de sentit. Vaig aprendre mol d’ell, de com tenia cura de les plantes, les eines, els amics i les bones companyies. Era un home calmat i penso en els plecs de la seua fesomia com sento els solcs llaurats entre oliveres. En el seu rostre es dibuixava el que era, terra treballada que emociona.
Recordo que un dia estava treballant-hi una pedra gran, una dama ibèrica amb un cavall d’escacs entre els dits. Ara aquesta obra està a la porta de l’ajuntament de Gandia i he de dir que no he sentit ni llegit mai cap comentari intel·ligent sobre ella. Sols tinc el record de que en Joaquim em va dir:

-Sembla que el cavall és la seva ànima y la presenta com una joia que marxa del seu cos.-

L’esperit humà vol tocar la frescor de la terra anunciada i en ocasions s’endinsa en els espais “promesos”, però algunes vegades descobreix que aquests paradisos hi son a prop, just allí on vivim: en Joaquim va descobrir això.
Cultivar l’amistat, l’excel·lència, la raó, és part de la referència bàsica de la vida i en aquesta situació es pot trobar la pau interior. És una situació espiritual on la mirada gaudeix de llum pròpia ja que mira de manera franca i amb els ulls interiors. Algunes persones troben entre oliveres i garrofers aquesta llum, aquest silenci filtrat entre les feines quotidianes. Es un espai reconegut i propi on l’alè del treball es congela en el temps i un segon d’existència és suficient per entendre l’eternitat. Per a ells la realitat és la pols de la terra y al treballar-la, al pensar-la i gaudir-la, es fa fèrtil i estètica.
Aquesta feina no ha tingut mai la consideració de la societat, no s’ha fet del pagès un heroi de la gran batalla: la feixuga feina de cada dia. Els herois no són fets d’ossos, de tendons, de suor, de pols i pell cremada, son fets de somnis i d’heroïcitats literàries. Mai s’ha valorat la pell cremada pel sol, les mans plenes de llagues, els ulls clucs de la solana i l’esquena doblegada pel pes del silenci. Aquests homes no tindran mai una pàgina en la història si no és que fan un acte de rebel·lió, una pàgina de “comuneros”. En ells prima la pau dels diàcons, dels homes bons i la seva feina té la mesura del silenci. Al final res és tot i la herència que deixen son imatges amoroses amb la presència d’alguna cosa viva: el seus fills, familiars i amics. Les seves mans treballen i restauren el paradís cada dia, més ben dit: la part física del cos s’obre per comunicar-se amb la natura i fer-la fèrtil. Així sembla que l’ésser sensible és part implícita de la gran campana, en el seu estat més primitiu vibra de manera sincrònica i unívoca i conserva certa memòria que es manifesta fora de la voluntat personal. Són poques persones les que tenen les “cordes afinades de la natura” per vibrar amb aquesta sintonia. És un escenari de sublim solitud, una situació mental en la que es difícil comunicar als altres el que estàs sentin i veien.
La majoria de les persones són indiferents al batec de la terra i quan s’aventuren en aquest territori es fan enrere esfereïts, cansats i amb l’alè de l’agonia. La intel·ligència es conrea en l'acció de pensar, d’actuar amb les mans i alliberar intuïcions ens ajuda a teixir l'ànima per allitar-nos en ella. Aquesta dorm entre allò que som i el que volem ser i es matisa amb les accions, amb el treball i es poleix i augmenta quan l'esperit s'eleva a la comprensió dels misteris del món...
L'alè que ens anima en la feina que fem és la medul·la etèria i mòbil que recorre el cos sense parar, és un flux constant que ens permet la marxa airosa pels camps de conreu. L’home de camp, l’enamorat de la terra respira els clamors de les oliveres, els gemecs dels ceps, la paraules humils de les avellaners i la veu robusta de la muntanya. Ell entén l’estat de l’aigua, el verdor de les plantes, el dolor de les plagues i la sequera.
En Joaquim era una persona unida a la terra que feia poesia amb les urpes del tractor, que prenia la distancia justa entre ell i la feina que feia.
Com substància espiritual el bleix que treu de la boca és el poema de l’home del camp i el seu respirar ens fa viure en la nostàlgia i a l’espera d’alguna cosa que hem perdut. Ens fa sentir en la dependència d’un corrent d’aire que rega els pulmons com un fil d’aigua rega les arrels dels arbres. Cada segon ens recorda que enyora fer-se vent de l'est, rugit de tramuntana o mineral auri: és una cantarella permanent que perfora el pit i no deixa d'avisar mai: quan para és que ja estàs al jardí dels joncs amb el Joaquim.
El cansament, la fatiga, el dolor i l’agonia ens menja el cos, ens deixa eixuts com pergamins transparents. En ocasions m'enfado amb el destí de tot plegat i en la meva rebel·lia deixo de bleixar fins arribar al sofriment: és un instant que allargo tot el que puc però alguna cosa hi ha dins meu que m'obliga a obrir la porta dels pulmons. Llavors accepto que això es tot el que m’esperava i que la vida s’ha d’apurar fins l’últim moment encara que sigui per fer una estampa plàcida i assossegada més enllà de la vida.



Rufino Mesa Tarragona 6-9-2015

lunes, 13 de abril de 2015

A la memòria de Jaume Coll: el mestre.


Jaume Coll.  Blanes, (Girona) 1937, illa de Hierro,  (les Canàries) 8 d'abril de 2015

A la memòria de Jaume Coll: el mestre.

En Jaume Coll va ser un professor singular, tenia una forta personalitat i projectava cert messianisme amb la formulació i creació del seu discurs. Era una persona de pensament complexe, d'estructura robusta i paraula críptica: l’enigma era la millor arma dialèctica que tenia. Això obligava sempre a interpretar-lo i en moltes ocasions a simular que tot estava entès... En ell no servia gaire la literalitat de les paraules. El seu discurs quedava dissolt en els gestos, les mirades, les interjeccions i els silencis. Vestia fosc: tot ell quasi be negre, i això també formava part del seu predicament i forma de ser. Era una manera de fer èmfasi en la negror de l’existència humana, de renunciar als artificis i de centrar la mirada en una petita esquerda de llum... Hipòtesi llunyana que, en la nostra ment ansiosa de preguntes, pot ser ens il·luminava...

En Jaume era d’aquelles persones que marquen la trajectòria als qui cerquen un camí diferent, als que tenen inquietuds i ganes de mirar amb ulls plens de desig. Ajudava a les persones que necessitaven del clamor de les preguntes, no a aquelles que cercaven respostes i solucions ràpides. Ell formulava qüestions insolubles i la inquietud que generava suposava un sotrac espiritual davant el món: alguns van quedar atuïts. 
L’art era un tema secundari: sols ens va parlar una vegada de Marino Marini. Les seves paraules eren ajustades i les repetia com un “mantra”: encara ressonen al meu cap...

-l’home, l’espai, l’entorn-

Aquells que vam tractar-lo com a professor no vam quedar indiferents i la seva senyal és encara present en nosaltres. El seu mestratge és mes clar i radical just per que no ha generat escola. Tots aquells que vam estar amb ell hem fet camins diferents, hem optat per àrees d’expressió i recerques individuals. Els que vam quedar en sintonia amb el seu tarannà recordarem sempre “al personatge”: va ser molt el que ens va donar. Respectarem la seva memòria com una part de nosaltres i mantindrem la sobrietat en la vida com un valor a cultivar... Ara sols podem desitjar que descansi en pau i treballar en la nostra linia per horar la seva memòria.

Algunes persones deixen un rastre indeleble en els demés i sens dubte Jaume Coll ha estat una d’aquestes persones: les vivències que ens va fer experimentar no s’obliden mai. Ara que és el moment per pronunciar-se, penso que és oportú recordar les coses que ens va donar en vida. Personalment faré menció a algunes vivències que em van marcar profundament i de les quals estic profundament agraït...


Dos referents a l'espai


 L'home forma l'obra, configura l'espai i és concient del límit: dins-fora




Surt de l’obra i mira el passat: el que queda es memòria...

Records d’una època
L’Any 1974 Jaume va fer gestions per a que alguns dels alumnes que estaven a classe d'escultura annexi’m al taller d’en Miret a Sant Andreu de la Barca. Ell i en Mainé van realitzar allí el retaule de Torre ciutat i tenien influència per gestionar l’afer... Ara penso que vam anar el Sebastian Majadas, Abel Figueres, (...) i jo. Allí vam disposar de les condicions optimes per fer escultura entesa com tal, recursos que mancaven a la que llavors era Escuela Superior de Bellas Artes.

L’estada va ser una experiència molt enriquidora, he de dir que en un sol any vaig aprendre mes que en la resta d’anys de carrera. De sobte vam gaudir del material que volguéssim i de les eines necessàries per fer obres de gran format. Vaig treballar com sempre i en aquell moment vaig treure un rendiment molt favorable. Sens dubte allò em va marcar i el que he fet després va ser motivat per l’experiència de treballar en un taller amb condicions optimes...

Un dia que descansava de la fatiga d’un bloc que havia de "foradar-lo per veure que hi havia a l’altre costat", vaig agafar uns alabastres petits i de manera rapida i expressiva vaig fer uns caps: tant sols eren uns cops de gradina sobre la pedra. Quan va arribar en Jaume i va veure el que feia em va dir...

-¡Aquestes merdes fas!-

Va marxar sense dir res mes, però jo vaig entendre perfectament que estava perden el temps. Però... podia haver tingut una actitud diferent: tot és possible en el món de l'art. Anys mes tard l’expressionisme alemany feia furor y els troncs de fusta es modelaven a moto-serra...

Uns mesos mes tard vaig fer “objecte per viure l’espai” una reflexió cartesiana sobre les questions de l’espai afegint-hi la dimensió psicològica i la temporal. La que proporciona l’experiència de ser referent, (part integrada en l’obra) i la que s’esdevé del desplaçament temporal: l’home surt de l’obra i la contempla.

Vaig ficar al Jaume en un forat i el vaig colgar fins als genolls, ell va quedar enfrontat al dos pals de telèfon formant un triangle. Després va sortir i va mirar el resultat... Tampoc em va dir res, però va marxar amb un somriure de costat a costat de cara.

Sempre m’ho va recordar i sempre recordaré al Jaume marxant, d’esquena i amb el somriure enganxat a la seva ombra...

A Ramon Ferran




ARamon Ferran i Pagès. Reus, 14 d'agost de 1927, 2 de gener de 2015

A Ramon Ferran: que en pau descansi

R. Ferran ha mort: que la terra li sigui lleu i la seva pau ens ajudi a continuar el seu exemple. Ha mort l'amic i company d’escola; el professor de molts dels artistes que ara gaudeixen de les seves aportacions; el gravador que feia servir màquines de comprimir l’asfalt per a registrar la textura del carrer, l’escultor de figures religioses i personatges de dolorosa vida interior.

Compromís i èpoques difícils
Els anys de la transició van ser delicats. La incertesa política, l’econòmica i la construcció del futur eren una llosa feixuga que havíem de desplaçar. L’obra de Ramon Ferran va ser el resultant d’un treball ben travat amb l’època i la cultura catalana. Ell va compartir plenament l’esperit de la transició. Va implicar-se en les creences cristianes, va unir-se a les propostes de la societat civil i a les idees i canvis socials que aportava el PSUC.
En aquells anys (1979) vaig conèixer al Ramon Ferran i a altres professors de l’Escola d’Art de Tarragona, entre ells a Mariano Rubio, l’autor del magnífic llibre sobre la història del gravat [1] Entre les coses a destacar d' aquell llibre eren les aportacions a les arts del gravat, la gran dosis de llibertat que havien assolit i les agosarades recerques que Ramon Ferran i Mariano Rubio havia introduït a les tècniques d’estampació. La valoració de la matèria que els artistes dels anys cinquanta havien introduït, ells les van passar incorporar a l’obra obtenint-hi magnífics resultats. La plasticitat del paper, l’expressió de les textures, la simplicitat estructural i alhora la feixuga trama de relacions, feien d’aquelles composicions unes obres de gran interès expressiu.

La matèria
L'art matèric va ser motivat per diverses qüestions: la primera, com una reacció a l'art geomètric que havia sortit de la Bauhaus, per l’altra, van ser induïts pels desastres humans que s’havien provocat a la Segona Guerra Mundial. Una reacció similar es va donar en la primera gran guerra amb el grup Dada, els artistes van qüestionar l'eficàcia de la raó i van reaccionar de manera irònica i critica cap el sistema, des d'una postura individual. Però el motiu més important va ser el reconeixement directe dels valors expressius i simbòlics que emergien de la matèria al marge de les formes que representaven.
Fautrier va ser l'iniciador dels gruixos, dels empastes i relleus, ell va donar la possibilitat a que la matèria parles el seu llenguatge, s’expliqués amb la seva pròpia naturalesa. La pasta de color es convertia a les seves mans en un element dúctil que s'expressava de forma directa amb els matisos més delicats, amb les impressions més íntimes del ser. Després dels desastres que s'havien viscut l'obra de Fautrier va entusiasmar al públic, el qual, ràpidament va trobar una relació directa entre la seva pintura i la lluita per l'existència humana.
Ramon Ferran va saber incorporar questa relació expressiva; les planxes de resina proporcionaven al gravat textures, relleus i formes que ajudaven a les presències del color i a la rotunda disposició de la matèria.

La transició

Va ser una època dissortada amb pocs recursos i estímuls públics i privats. Però no tot era negatiu, teníem capacitat de treball i disposició esperançadora. Confiàvem en el futur i en les nostres possibilitats. Les qualitats humanes que havíem cultivat augmentaven les ganes de sortir de les ombres del franquisme i entrar en un període de llibertat. La generositat dels més grans va ser cabdal. Van ser ells els que ens van guiar a tots plegats per les dreceres de la il·lusió i van saber crear un període de llibertat, creació i construcció de idees que ha deixat el període més prolífic que, molt probablement, han tingut les nostres contrades al llarg de la historia. Enyoro aquells anys i sento profundament com hem derivat el discurs social i artístic cap a unes terres ermes i de cultius improductius. Després de tantes hores de feina, de disposar magnífiques publicacions i equipaments culturals, ens troben en una situació de total abandonament.

Cada creador és fill de l’època. La seva manera d’explicar el món és, també, la visió que la col·lectivitat té sobre si mateixa. En ocasions els creadors troben un lligam generós i subtil amb l’inconscient col·lectiu i poden connectar en capes profundes de la seva ànima. En altres moments destaquen dels creadors allò particular que és compartit per tots. Als artistes els hi pertoca fer el que fan i sense propòsit tàcit s’esdevenen en els cronistes del que ha passat. De vegades els creadors configuren la veu del poble, teixeixen amb claredat la imatge dels seus ideals i produeixen la forma explícita de la seva ànima. La resposta al seu imaginari és tan poderosa, tant evident, que sigui el resultat que sigui, podrien nomenar el seu treball com el “coneixement superior d’una època”. El que fan els creadors és el que queda i això es tot el que la historia ens pot presentar d’aquella societat, el que podem estudiar i valorar posteriorment. El resultat de la feina és una qualitat espiritual que emana de la sensibilitat de l’època, de les aspiracions intel·lectuals i de l’imaginari col·lectiu.
Ramon Ferran va fer el seu camí com professor, escultor, gravador i artífex de multitud de medalles per la casa de la moneda.
Així valoro al company de feina...

Camí de l’amic,
la seva mort contesta
rèquiem de llim

deixes memòries,
veus que a peu marxen
sense sabates

Rufino Mesa
Gener 2014