Páginas vistas en total

lunes, 13 de abril de 2015

A la memòria de Jaume Coll: el mestre.


Jaume Coll.  Blanes, (Girona) 1937, illa de Hierro,  (les Canàries) 8 d'abril de 2015

A la memòria de Jaume Coll: el mestre.

En Jaume Coll va ser un professor singular, tenia una forta personalitat i projectava cert messianisme amb la formulació i creació del seu discurs. Era una persona de pensament complexe, d'estructura robusta i paraula críptica: l’enigma era la millor arma dialèctica que tenia. Això obligava sempre a interpretar-lo i en moltes ocasions a simular que tot estava entès... En ell no servia gaire la literalitat de les paraules. El seu discurs quedava dissolt en els gestos, les mirades, les interjeccions i els silencis. Vestia fosc: tot ell quasi be negre, i això també formava part del seu predicament i forma de ser. Era una manera de fer èmfasi en la negror de l’existència humana, de renunciar als artificis i de centrar la mirada en una petita esquerda de llum... Hipòtesi llunyana que, en la nostra ment ansiosa de preguntes, pot ser ens il·luminava...

En Jaume era d’aquelles persones que marquen la trajectòria als qui cerquen un camí diferent, als que tenen inquietuds i ganes de mirar amb ulls plens de desig. Ajudava a les persones que necessitaven del clamor de les preguntes, no a aquelles que cercaven respostes i solucions ràpides. Ell formulava qüestions insolubles i la inquietud que generava suposava un sotrac espiritual davant el món: alguns van quedar atuïts. 
L’art era un tema secundari: sols ens va parlar una vegada de Marino Marini. Les seves paraules eren ajustades i les repetia com un “mantra”: encara ressonen al meu cap...

-l’home, l’espai, l’entorn-

Aquells que vam tractar-lo com a professor no vam quedar indiferents i la seva senyal és encara present en nosaltres. El seu mestratge és mes clar i radical just per que no ha generat escola. Tots aquells que vam estar amb ell hem fet camins diferents, hem optat per àrees d’expressió i recerques individuals. Els que vam quedar en sintonia amb el seu tarannà recordarem sempre “al personatge”: va ser molt el que ens va donar. Respectarem la seva memòria com una part de nosaltres i mantindrem la sobrietat en la vida com un valor a cultivar... Ara sols podem desitjar que descansi en pau i treballar en la nostra linia per horar la seva memòria.

Algunes persones deixen un rastre indeleble en els demés i sens dubte Jaume Coll ha estat una d’aquestes persones: les vivències que ens va fer experimentar no s’obliden mai. Ara que és el moment per pronunciar-se, penso que és oportú recordar les coses que ens va donar en vida. Personalment faré menció a algunes vivències que em van marcar profundament i de les quals estic profundament agraït...


Dos referents a l'espai


 L'home forma l'obra, configura l'espai i és concient del límit: dins-fora




Surt de l’obra i mira el passat: el que queda es memòria...

Records d’una època
L’Any 1974 Jaume va fer gestions per a que alguns dels alumnes que estaven a classe d'escultura annexi’m al taller d’en Miret a Sant Andreu de la Barca. Ell i en Mainé van realitzar allí el retaule de Torre ciutat i tenien influència per gestionar l’afer... Ara penso que vam anar el Sebastian Majadas, Abel Figueres, (...) i jo. Allí vam disposar de les condicions optimes per fer escultura entesa com tal, recursos que mancaven a la que llavors era Escuela Superior de Bellas Artes.

L’estada va ser una experiència molt enriquidora, he de dir que en un sol any vaig aprendre mes que en la resta d’anys de carrera. De sobte vam gaudir del material que volguéssim i de les eines necessàries per fer obres de gran format. Vaig treballar com sempre i en aquell moment vaig treure un rendiment molt favorable. Sens dubte allò em va marcar i el que he fet després va ser motivat per l’experiència de treballar en un taller amb condicions optimes...

Un dia que descansava de la fatiga d’un bloc que havia de "foradar-lo per veure que hi havia a l’altre costat", vaig agafar uns alabastres petits i de manera rapida i expressiva vaig fer uns caps: tant sols eren uns cops de gradina sobre la pedra. Quan va arribar en Jaume i va veure el que feia em va dir...

-¡Aquestes merdes fas!-

Va marxar sense dir res mes, però jo vaig entendre perfectament que estava perden el temps. Però... podia haver tingut una actitud diferent: tot és possible en el món de l'art. Anys mes tard l’expressionisme alemany feia furor y els troncs de fusta es modelaven a moto-serra...

Uns mesos mes tard vaig fer “objecte per viure l’espai” una reflexió cartesiana sobre les questions de l’espai afegint-hi la dimensió psicològica i la temporal. La que proporciona l’experiència de ser referent, (part integrada en l’obra) i la que s’esdevé del desplaçament temporal: l’home surt de l’obra i la contempla.

Vaig ficar al Jaume en un forat i el vaig colgar fins als genolls, ell va quedar enfrontat al dos pals de telèfon formant un triangle. Després va sortir i va mirar el resultat... Tampoc em va dir res, però va marxar amb un somriure de costat a costat de cara.

Sempre m’ho va recordar i sempre recordaré al Jaume marxant, d’esquena i amb el somriure enganxat a la seva ombra...

A Ramon Ferran




ARamon Ferran i Pagès. Reus, 14 d'agost de 1927, 2 de gener de 2015

A Ramon Ferran: que en pau descansi

R. Ferran ha mort: que la terra li sigui lleu i la seva pau ens ajudi a continuar el seu exemple. Ha mort l'amic i company d’escola; el professor de molts dels artistes que ara gaudeixen de les seves aportacions; el gravador que feia servir màquines de comprimir l’asfalt per a registrar la textura del carrer, l’escultor de figures religioses i personatges de dolorosa vida interior.

Compromís i èpoques difícils
Els anys de la transició van ser delicats. La incertesa política, l’econòmica i la construcció del futur eren una llosa feixuga que havíem de desplaçar. L’obra de Ramon Ferran va ser el resultant d’un treball ben travat amb l’època i la cultura catalana. Ell va compartir plenament l’esperit de la transició. Va implicar-se en les creences cristianes, va unir-se a les propostes de la societat civil i a les idees i canvis socials que aportava el PSUC.
En aquells anys (1979) vaig conèixer al Ramon Ferran i a altres professors de l’Escola d’Art de Tarragona, entre ells a Mariano Rubio, l’autor del magnífic llibre sobre la història del gravat [1] Entre les coses a destacar d' aquell llibre eren les aportacions a les arts del gravat, la gran dosis de llibertat que havien assolit i les agosarades recerques que Ramon Ferran i Mariano Rubio havia introduït a les tècniques d’estampació. La valoració de la matèria que els artistes dels anys cinquanta havien introduït, ells les van passar incorporar a l’obra obtenint-hi magnífics resultats. La plasticitat del paper, l’expressió de les textures, la simplicitat estructural i alhora la feixuga trama de relacions, feien d’aquelles composicions unes obres de gran interès expressiu.

La matèria
L'art matèric va ser motivat per diverses qüestions: la primera, com una reacció a l'art geomètric que havia sortit de la Bauhaus, per l’altra, van ser induïts pels desastres humans que s’havien provocat a la Segona Guerra Mundial. Una reacció similar es va donar en la primera gran guerra amb el grup Dada, els artistes van qüestionar l'eficàcia de la raó i van reaccionar de manera irònica i critica cap el sistema, des d'una postura individual. Però el motiu més important va ser el reconeixement directe dels valors expressius i simbòlics que emergien de la matèria al marge de les formes que representaven.
Fautrier va ser l'iniciador dels gruixos, dels empastes i relleus, ell va donar la possibilitat a que la matèria parles el seu llenguatge, s’expliqués amb la seva pròpia naturalesa. La pasta de color es convertia a les seves mans en un element dúctil que s'expressava de forma directa amb els matisos més delicats, amb les impressions més íntimes del ser. Després dels desastres que s'havien viscut l'obra de Fautrier va entusiasmar al públic, el qual, ràpidament va trobar una relació directa entre la seva pintura i la lluita per l'existència humana.
Ramon Ferran va saber incorporar questa relació expressiva; les planxes de resina proporcionaven al gravat textures, relleus i formes que ajudaven a les presències del color i a la rotunda disposició de la matèria.

La transició

Va ser una època dissortada amb pocs recursos i estímuls públics i privats. Però no tot era negatiu, teníem capacitat de treball i disposició esperançadora. Confiàvem en el futur i en les nostres possibilitats. Les qualitats humanes que havíem cultivat augmentaven les ganes de sortir de les ombres del franquisme i entrar en un període de llibertat. La generositat dels més grans va ser cabdal. Van ser ells els que ens van guiar a tots plegats per les dreceres de la il·lusió i van saber crear un període de llibertat, creació i construcció de idees que ha deixat el període més prolífic que, molt probablement, han tingut les nostres contrades al llarg de la historia. Enyoro aquells anys i sento profundament com hem derivat el discurs social i artístic cap a unes terres ermes i de cultius improductius. Després de tantes hores de feina, de disposar magnífiques publicacions i equipaments culturals, ens troben en una situació de total abandonament.

Cada creador és fill de l’època. La seva manera d’explicar el món és, també, la visió que la col·lectivitat té sobre si mateixa. En ocasions els creadors troben un lligam generós i subtil amb l’inconscient col·lectiu i poden connectar en capes profundes de la seva ànima. En altres moments destaquen dels creadors allò particular que és compartit per tots. Als artistes els hi pertoca fer el que fan i sense propòsit tàcit s’esdevenen en els cronistes del que ha passat. De vegades els creadors configuren la veu del poble, teixeixen amb claredat la imatge dels seus ideals i produeixen la forma explícita de la seva ànima. La resposta al seu imaginari és tan poderosa, tant evident, que sigui el resultat que sigui, podrien nomenar el seu treball com el “coneixement superior d’una època”. El que fan els creadors és el que queda i això es tot el que la historia ens pot presentar d’aquella societat, el que podem estudiar i valorar posteriorment. El resultat de la feina és una qualitat espiritual que emana de la sensibilitat de l’època, de les aspiracions intel·lectuals i de l’imaginari col·lectiu.
Ramon Ferran va fer el seu camí com professor, escultor, gravador i artífex de multitud de medalles per la casa de la moneda.
Així valoro al company de feina...

Camí de l’amic,
la seva mort contesta
rèquiem de llim

deixes memòries,
veus que a peu marxen
sense sabates

Rufino Mesa
Gener 2014