Vistas de página en total

martes, 25 de febrero de 2020

María Cavallé Martorell



María Cavallé Martorell

 A la mare, amb respecte i enyorança.
Per l’amor dedicat i la teva paciència, per l’ajut als meus fills i als teus nets, per la consideració que vas esmerçar al treball i als demés: gràcies, mare!
vas tenir cura
pacient: avia florida
dels meus petits
Estimaves la vida i ella et va respondre amb tanta generositat que brollava tota sola al teu voltant, feies un arbre d’un esqueix i un jardí salvatge d’uns rosers ordenat.
sento el teu pit
com una orquestra
amb dos tambors
María era creient: la realitat de Déu era indiscutible i els seus sentiments estaven fonamentats en l’esperit de l’església. Així, respectant la seva creença, diré tot seguit: estàs amb Déu, al sostre del teu somni i el Senyor t'ajudarà sempre.
quan enraones
escolto els teus mots
com carícies
Ara estàs callada amb les mans a la roca, enlairant una senyera blanca als singles del Montsant. Allí, aquí, al vent, diposites suaument mormols en un forat. Per tot allò que vas fer i no pot explicar-se, et dedicaré unes paraules d’agraïment.
son campanars
on s’oculten les ànimes
ja silenciades.
 Seran haikus lliures, espontanis, sorolls de roca prima com les cendres que cauen del cel. Pot ser seran el consol a la teva absència, un cant que ressona amable després d’una vida llarga, pacífica i sacrificada.
Per al teu esperit amable i entregat, respectant la teva memòria i creença, canto a l’alba:
 al·leluia, al·leluia, al·leluia!
 Així fins al final del temps quan els segells siguin oberts i les set copes estiguin plenes d’ambrosia...
Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant.
Com era al principi, ara i sempre… pels segles dels segles. Amén! 
hostatges de mort,
anem a fer el viatge
més lluny possible
Comiat al sol i la lluna. Turó de Lleida. 2012
 Comiat
La raó s’apaga con la llum del sol, cada dia ens anem amb les ombres. Et vaig dir: mare, vols que anem a Lleida? Allí sonen campanes als misteriosos tossals plens de pomeres i la foscor té la força de la resurrecció. Vas dir: sí, anem! Quan vam arribar la dèbil llum del sol marxava i els turons perdien el poder del dia. Vàrem pujar i amb l’últim esforç, ho vas entendre i vas fer la feina. Havies d’acomiadar-te dels astres i la lluna era de plata!
entre el reflex:
el cavall de turments
ja s’apropava
Estaves joiosa amb un mocador a la ma, el vent acariciava la teva cara, com quan eres jove. Vas dir: --adéu, adéu, a tots dos!
 Poc a poc la llum s’anava tornant taronja, el paisatge es va inundar de nit i, davant els ulls, un oceà de fruiters s’apagava. Com deia Joan Maragall en uns versos dedicats a Jacint Verdaguer:
“El sol i la lluna
hi aniran passant,
el sol i la lluna, i el mar al davant”.
 Quan els camps de pomeres eren ombres, teranyines que confonien els sentiments, quan les mans cansades no podien enlairar-se i quedàrem sols, vas col·locar les idees al seu lloc. Entre presseguers i pruneres, els camps quedaven abandonats a la foscor: llavors vas dir adéu. Sense ocells, conills ni llagostes, quan l’acomiadament ja era un fet entès com la calma absoluta, vas dir adéu; una vagada i altra. L’entrega al món va ser vital, declamada i entesa com el fi de l’existència. Després vàrem tornar en silenci amb el goig de la feina ben feta.
pols de la terra,
la veu del sol descansa
retorna l'alè
 Mare, la raó dorm en mig de les oliveres, entre el verd i els reflexes de l’aigua. Ho sents, mare? 
Si, ara ens queda la part més important del ser, la que s’expressa en el símbol i tot el que resta està ací, a la foscor, implicat en el no res.
a la teva ment
ressonen les campanes
sota la roca
 Defalleixen les llums de les paraules, la voluntat creativa deixa el senyal a la terra, la força mental col·loca la llavor al solc excavat amb les mans. Mare! Què et sembla si enlaires el mocador, com si diguessis adéu a l’oceà sencer i saludes a tot el món.
retruc, flor de nit,
campanes o esquellots,
ànimes d’aire
 Així vas moure el mocador, la senyera blanca, el símbol de melangia, amb l’amor dels que més estimaves, calmada sempre, com el dia que ho vas fer al mas de Juan Pau; la casa dels teus avantpassats.
bol d'or, on la ment
esberlada, fins trencar-se,
es fa pols de llim

El retorn. 2006. Riera de Maspujols.

L’art
    A les accions vas fer el que et deia, vas posar les mans a la roca i en contacte amb la terra, vas sentir que el sagrat estava amb tu, et tocava la pell i et deia: tu confíes en la humanitat!
en el centre,
l'ànima dislocada
trontolla sola
 María creia que l’anàlisi de la realitat era per mig de la fe, confiava en el missatge, tenia la creença absoluta en el deure, en la litúrgia i en el benefici del ritual. Pensava que calia viure la vida i la realitat en la seva dimensió simbòlica. Tot era llum mental al creure i conduir-se pels sentiments. Podia menystenir allò que presenciava, contradir y mesurar amb la emoció allò que il·lumina la raó.
Et deia sobre una frase de l’Andreu:  perquè dic no, quan desitjo dir si?
-No parlaré mai més… Va ser la decisió mentre feia amb escaiola una copia de la teva boca.  
gerro trossejat
camí dels immigrants
les mans fecundes
 Mare, el dolor arriba amb la cara emboscada, veus la lleialtat dislocada? Veus l’aigua contaminada, les idees àcides, la supèrbia irracional? Vas presenciar la guerra i vas tractar els esperits perduts, consternats, residuals i aquells que capgiren el que van fer, aquells que van rentar-se la cara en una sola nit. Va ser com ara? Escoltes les històries inventades, terribles, senzillament brutes.
-Sí, les sento, les vaig viure i les vaig patir. Què podem fer ara que tot és perdut!
estic atenta.
sonen cançons antigues
a la memòria
Aquí ploren les idees creatives i parlar és perillós, tot és tenebrós i estem nafrats. Escolta atentament: -no parlaré mai més...! No hi ha solució racional, el niu de confusió que s'ha creat ens lliurarà al que tu vas viure i, a vegades, parlaves amb memòria precisa.
entre espines,
paraules i ferides,
corona de Crist
El món material és eteri com les idees que brollen de l’inconscient, és producció fugissera plena d’incertesa. A la ment hi ha un animal ferotge que udola dia i nit: desorientat, riu i plora. Ara sols ens queda l’ocultació com absolució i la mentida com estratègia. A cada família obertes clamen mil tombes i falten paraules per entendre què ha passat.
Mare! és possible que hi hagi alguna relació oculta? Et sembla que la realitat final és allò que vèiem el dia que vas acomiadar-te del sol i la lluna.
pólvores de dol
respires esbufecs
dins del llacor
Comiat als absents. 2007

Adeu a la lluna
 Aquell dia vas ser una heroïna, tenies l'ànima despullada davant l’univers, humil i encimbellada al turó de Lleida. Performer de llum, on la il·lusió ja era pregària, la voluntat un murmuri, les conviccions una ombra que marxa; allí, van quedar depositades, lliurades, totes les impostures al enlairar el teu mocador blanc com una senyera de pau.
veus de cúmuls
terra de l'esperança
al marxar sola
 Mira el sol i la lluna com dansen a les cambres del cel i en el fons de l’oceà. Tu que tenies una flor viva a les mans, mira com ara els arbres cobreixen els Motllats i el tossal de la Baltasana.
les teves cendres
alimenten farigoles
totes les tardes
Per aquells que son com tu, que repleguin bolets, caragols i romer. Que aprenguin la propietat de les plantes i que deixin que la vida surti sola entre les teves mans.
mai s'adorm l’alè
que no rellisqui el peu,
vigilem sempre
Et vaig demanar fer una obra permanent i em vas dir que sí; després va ser un relleu en bronze. Primer vas posar-te d’esquena i vas marxar a les cambres de la foscor, així vas fer-te llum de comprovació i d’anàlisi. A la riera de Maspujols, vas anar-te per camins germinals, contingents i divergents. Aquests són les dreceres que intervenen la mort i la primavera, les idees que germinen al terra com les llavors de Persèfone.
ja sóc el futur
com el sol reneixo
de matinada
Vam fer una cova amb forma humana i vas entrar, el teu cos quedava retallat al rocallós del barranc, així es va formar la iconografía de Maat, l’equilibri de la justícia universal: allí, a la foscor, vas lliurar l’alè damunt de la balança. 
al teu costat
el sol no ens farà mal,
la lluna tampoc
En l’acció de tocar la pedra, en l’acte comunicatiu amb la matèria, deixem les emocions i podem arribar a plorar en un acte de plenitud. Notarem com el calor del sol puja el color de la cara i com la seva força arriba a sufocar l’angoixa. Fins i tot, podem rebre certa excitació i sentir com el cos rep el trasbals d’una realitat pressentida. Penso com tu: és tan perenne l'alè de la eternitat!
te guarda la vida,
vigila per sempre més
els teus passos
A pesar de la timidesa i la edat, et vaig fer un motllo de tot el cos: després el vaig passar a bronze. Com una deessa antiga, ets una invocació permanent instal·lada en una de les capelles de Glíptica. Marxaves més enllà de la raó, d’allò conegut. Per la confiança en mi i, en la idea de transcendir la vida, et vas permetre deixar una senyal forta per tots nosaltres. Tu mostraves l’esquena a la història, entregada i decidida, acceptaves el destí al marxar cap a la foscor.
aquesta terra
et trobarà tranquil·la
tota la vida
 Mare, està freda? Et deia quan posava l’escaiola damunt la teva pell. 
els morts en la fe,
acolliu-la en la vall
de l’esperança
Susurros en un agujero. 2004
Mormolls
 En l’observació del món has estat com llum de l’alba, el calor del sol i la matèria fèrtil has tingut al palmell de la ma. Vas ser l’esperit de les plantes, la llum activa a l’impuls sanador de la farigola, el llorer i la marialluïsa. En l’art de la vida has deixat induïda la mirada simbòlica i has descobert i mostrat el revers de la realitat.
la llum de l'alba
porta noves notícies
amb cada núvol
Mare, tu que havies deixat els murmuris en un forat i les teves pregaries sonen encara al ventre de la terra, pots estar tranquil·la: has fet el possible per ajudar a la vida.
les mans eternes
del qui murmura al forat
en temps difícils
 Les teves demandes han estat escoltades, ninguna persona ha tingut el valor de guardar els secrets tant confiadament com tu.
solc de salvació
la terra resguardarà
l’alè dels amants
Actualment part de la memòria s’ha esborrat. La coordinació de les idees és l’actitud més amable i oberta, la que ha de renovar l’expressió artística en una ofrena al teu record. 
ets llum resplendent
un llentisc entre els dits
un remor al vespre
Per l’Andreu, pel Víctor, has passat anys de melangia i la trobada amb el pou dels murmuris va ser una epifania. Recordo que vaig escriure: - He dut al lloc de la ferida a Celia Méndez Delgadillo, oriünda de les planes de Santa Cruz a Bolívia, i a Maria Cavallé, la "sanadora" de Reus. Les dues havien de mussitar les seves incerteses en aquell forat de secrets.
camins de menta,
timó a les muntanyes,
romer i cascall

La mort

Capella Glíptica. Tornada. 200
Un dia vam parlar de fer una obra per “la parada llarga”; Finestres de la Mussara, un lligam permanent a la memòria de les dues famílies que van unir el seu destí amb aquella terra i, els records, les senyals, els noms, quedaven presents i ocults a l’obra. Allí és present un resum fidel del que ha estat la teva família, amb la humilitat i la dissort de tot plegat.
com les paraules,
els plaers de María
es van fer terra
 Adéu altra vegada: hi ha un fet que confirma el comiat. Adéu als absents entre les valls d'escuma del Montsant, un oceà que emergeix lentament i cobreix de blanc les reserves d'esquist al Priorat i la boira cobreix el poble d’Arbolí.
tu estimaves
el teu cant de victòria,
ferm a la feina
 Així ha de ser sempre quant estem vius; l’univers espiritual no té una estació d’arribada, tan sols planteja preguntes personals i necessitats espirituals que surten de les mans.
Adéu a tot el que has fet i allò que no has pogut fer; els deures varien amb cada generació i en cada pàgina de la història és diferent. Tot canvia i tu t’has lliurat fermament a la roca.
suportes el dolor,
allitada i malalta
la boca seca
Les mans de la sanadora. 2007

Els que quedem farem el que puguem fer: tan de bo puguem millorar la situació!

Fins sempre mare; que Deu tingui present l’amor que vas dedicar a la teva família i
que la terra et sigui lleu…!
María Cavallé Martorell va morir amb 99 anys el dia 23 d'octubre de 2015.


miércoles, 12 de febrero de 2020

A l’amic Martí Royo



Som el que hem fet.
A Vespella . El Drac. febrer de 2011.
Amb aquestes paraules evoco la memòria d’un amic que se’n va anar tot sol, que va fer l’obra aferrada a la terra i tenia les variables del foc com l’eina vital. En Martí era un alquimista que feia del fang la seva paraula i contemplava la transmutació de l’aire en color metàl·lic quant la temperatura reductiva era l’oportuna. Quan venia al taller de Castellvell passàvem estones agradables petant la xerrada sobre aquestes qüestions, i el dia que la mufla per coure els motllos de la foneria estava llesta, a la temperatura de pastisser, li feia un truc per tel i venia tot seguit amb una careta de porc i una ampolla de vi. Parlàvem de coses quotidianes, de la feina, de la resposta social del que fèiem i del testimoni que deixàvem. Va ser així com va néixer l’amistat, l’intercanvi d’obres, converses sobre el valor del buit a la ceràmica i la col·laboració a l’obra Testimoni; una acció que vàrem fer a Vespella de Gaià l’any 1995. A l’obra van intervenir Martí Royo, Josep Mª Recasens, Pep Borrell i Rafel Bartolozzi. Va ser un treball tècnicament senzill i conceptualment complex. Testimoni va ser una de les ocultacions que ara recupero per a recordar l’amic. 
Va ser un dia festiu; en Bartolozzi llegia el que jo escrivia i, al mateix temps, Pep Borrell feia les fotos i Recasens ajudava el que podia. L’obra era una reflexió sobre el temps, la memòria allotjada a la roca, allò que persisteix i queda implicat a la matèria, la mort i la permanència. És per això que crec oportú evocar els comentaris que fèiem, els records i l’ajut de Martí per foradar la roca. La memòria del fet proporciona sentit a l’obra, serveix d’homenatge i el record porta una nota humana al present. Aquest és el modest llegat que vam deixar. 





I Testament 
Entre somriures, 
llargues hores, l'amic 
que se’n va anar tot sol. 
Dol d’una furgona cansada, 
una cinta blava a la boca, 
un adéu entre les mans. 
Tots 
junts a 
Vespella, 
testimoni 
en imatges, 
en paraules. 
Solc de sorra 
van dibuixar les 
mans de l’escultor. 
Allí, a l'eterna claredat, 
guardarem per sempre els 
efectes del que vam compartir.

Treball de la figura de Crist. 
L’obra, la idea
L’obra és la idea: l’acció d’omplir una caixa de cera amb la pols de la mateixa roca que estàvem cavant al castell de Vespella. En aquella superfície sorrenca vaig escriure l'ofrena d'un moment i en Martí posava capes de terra per cobrir el contingut. Eren paraules escrites sense pensar, veus que emergien de la brevetat i tenien la intenció de deixar un testimoni amagat. Cada estrat formava una superfície immaculada i brindava la possibilitat d'anotar idees lliures. Escrivia allò que em dictava el paisatge i seguidament, amb un sedàs tornàvem a posar mantells de terra del mateix color. Segons després de l'acció, el text no era visible; hi era però s'havia confós entre la pols. Sorprenent: els conceptes sempre parlaven de l'absència, quedaven fosos entre la presència i el no-res i, alhora, seguien allí amagats per sempre.
II Testament
El
silenci 
del pacte, 
els moments 
per recordar-nos 
entre cera i vestigis, 
entre paraules que vam 
soterrar a Vespella de Gaià, 
que vam deixar 
escrites en la 
terra molla. 
Capes 
fines. 
Capes 
delicades, 
per sempre primes, 
ocultes a l'ombra, allí, 
dins el ventre d'una roca tova. 
Pensar l’amic
La part no visible de les coses ens parla en silenci, és una realitat física que no entenem amb la raó, però captem amb els ulls de la pell i així és com penetren en nosaltres. Són accions sinuoses que assumim sense pensar, les sentim i, amb el temps, formen part integrada de la ment i del cos. L'organisme s'ha convertit en recipient sensible, en la caixa de memòries que evoquen el passat. Els que vam viure aquella experiència tenim present que l’acció transcendia el moment i la capsa-terra esdevenia un reliquiari invisible que ens representarà sempre. El ritual obre les portes d’una realitat paral·lela. 
El testimoni d’en Martí també queda present allí, la capsa és com l’urna dels murmuris on quedem implicats tots. Aquesta obra va concloure sense paraules, però ens diu que estem fets de matèria que tremola i s'agita entre absències i silencis. Ara udolen dins la terra i parlen cada dia con el Llibre d’Amic e Amat.[1]
El dia que va morir, les paraules d’exhortació de Llull són: -”Demanà l'amat a l'amic què era amor. Respòs que presència de faiçons e de paraules d'amat en cor sospirant d'amador, e llanguiment per desigs e per plors en cor d'amic”.- 
Mentre picàvem la pedra en Martí feia comentaris que ara voldria interpretar d’aquesta manera. La mort sempre deixa emboirades les paraules i les intencions. 
-La ment és una paradoxa incontestable i hem d'admetre que encara que alguna cosa es mou allà fora, encara que el món té una existència totalment independent, indiferent a allò que podem pensar, la realitat que entenem sempre és mental. La capsa de terra vibra entre impulsos neuronals i cada persona està veient una realitat diferent; la terra es fa continent de la idea.- 
A l’amic 
Entre 
les mil ombres 
i pensaments obscurs...! 
l'amic que se'n va anar tot sol 
a cavall de les flames d'un remolí, 
escuma i silenci en el fang del taller. 
… 
Els forns ja s’han apagat tots sols, 
dormen les nits mes llargues. 
Les mans descansen 
sota la taula, 
grinyolen 
portes, 
carrisquegen amb l’alè d’una fulla de saüc. 

La feina
El castell d'Altafulla. 1988

El món que entenem només existeix quan pot ser pensat i compartit i el Testimoni va quedar amagat com la realitat de l’absent. La paraula escrita és dins la caixa, dorm com la roca, però, si vam llegir “família”, som testimonis del significat. Sabem què suposa escriure: “amistat” i la feina que suposa mantenir-la. Estàvem allí i ho vam veure tots: la pedra no era pas dura. Vam posar la capsa dins la roca y la vam tapar: dintre hi hava paraules que mai més tornaran a la realitat. Aquella idea s'ha anul·lat entre les partícules de matèria equivalent, però el significat és el mateix, invisible, irrecuperable, igual que s'anul·len els pensaments quan queden interferits per nous sentiments. No podem veure-les i llavors reboten en la memòria com les persones que han marxat. Entre somnis salten i ens assalten, però ja no tenen entitat fora del que evoquen els records. Són realitats amagades dins la capsa, solapades entre les capes del temps. És com si apaguéssim l'interruptor de la ment i l'univers sencer quedés eclipsat. Aquesta realitat pensada es col·lapsa entre tenebres, així ens reclama atenció i queda absorta udolant entre el misteri de les pedres. El text ha quedat ocult, cobert d'una taca negra; ombra mental que esborra records i pensaments.
Per aquella feina tan críptica, pels bons moments viscuts: gràcies Martí!
Al ceramista 
Fredes 
les paraules, 
sempre en contacte 
amb la lenta acció de la mort. 
Avui escriuré la renovació del pacte, 
crearé la unió perpètua de l'aire i l’herba 
faré un senyal d'oli i pedra, en memòria 
de l'amic que se'n va anar tot sol. 
… 
També per aquells estimats 
que m'acompanyen, 
sempre entre 
incerteses. 
Ara, la terra es confon entre paraules. 
La mort
Mogut per l'estranya energia que havia generat la tràgica mort d’en Martí Royo, uns dies després vaig començar a escriure uns versos curts pensant en la seva memòria. Com ell era ceramista, constructor de formes buides, espais on el contingut és el no res, em va semblar oportú donar forma de copes, gerres i testos ceràmics als poemes. Amb les formes, les paraules tenien un significat diferent, s’acostaven al ceramista i quedaven amagades a l’interior: el buit designava allò que contenien. Així vaig voler fixar sobre el paper el record i també el respecte pel seu treball. 
A l’amic, el que coïa el fang amb rodes de cotxe i se’n va anar tot sol. Pels moments que vam compartir: gràcies Martí! 

Entre 
turments, l'amic 
que se'n va anar tot sol..! 
a cavall d'un núvol negre 
d’escuma blanca. 
Entre boires, 
l'amic. 
La premsa 
A la 
memòria 
d'aquella època, 
encara tinc el deute 
d'una pastilla de fang. 
També el benefici, 
compartit amb tu, 
d'una vella màquina 
per fer totxanes a pressió. 

Aparell estrany, negre i pesat 
que, a mitges, vàrem comprar a la 
indústria Llovet de Torredembarra. 
I Comiat 
Entre 
boirasses, l'amic 
que se'n va anar tot sol..! 
a cavall d’una cinta blanca 
i una fura negra, 
entre boires, 
l'amic. 
Testimoni. Vespella de Gaià. 1995. Foto: Pep Borrell

El taller 
Ara, 
en imatges, 
entre les pedres: 
aquí deixo el testimoni. 
Llarga espera en aquest viatge 
que al final ens ha de tornar a la terra, 
una vegada més presento la meva voluntat, 
aquí sempre; Esquivando la muerte.[2]
… 
Aprofito per confirmar-vos el 
desig de permanència. 
… 
A la teva memòria, 
seguiré valorant 
la feina iniciada. 
Entre les formes 
amagaré el soroll 
del taller com una 
melodia sense final. 
Les mans 
La 
teva lliçó 
m'ha fet valorar 
aquest costat de la vida, 
però si l'imprevist m’atura l’alè, 
si en qualsevol revolt m’agafa les mans, 
si la boca no permet esquivar la finta mortal, 
amb conformitat l'acceptaré i amb temps prudencial, 
aprofito l'avinentesa per acomiadar-me de tots vosaltres. 
Dels amics i companys que ens hem entès i també d’aquells que 
no ha estat possible. Una vegada més, confesso un profund agraïment. 
Agraït a les meves mans que han estat sempre ocupades 
i al meu pensament que m'ha mostrat l'única 
realitat que era capaç de presentar-me. 
Fred 
el fang tendre, 
fredes les mans, 
freds els llavis 
que mai més 
parlaran. 

II Comiat 
Entre 
boires, l'amic 
que se'n va anar tot sol..! 
a cavall d'una euga negra 
amb la crin blanca 
entre boires, 
l'amic. 
A Martí… a l’amic! Que la terra et sigui lleu. 
Martí Royo i Tàrraga. Hospitalet de Llobregat, 20 de gener de 1949-Altafulla, 18 de juliol de 1997. 
Tex: Rufino Mesa Vázquez. 2001-2020 


en el silenci 
s’allunya la memòria 
dels dies daurats. 

[1]Llibre d’Amic e Amat. Ramon Llull. Paraules per cada uns dels dies de l’any. 
[2] Esquivando la muerte. Crónicas de un infarto y seis anginas de pecho. 2001. Llibre sense publicar.

domingo, 9 de febrero de 2020

Haikus al amigo





Palabras y recuerdos
Alfonso. 1949 -2017
Alfonso era manchego, ponderado, paciente y tenía el alma contenida del buen amigo y del mejor amado. Construyó los ojos de asombro ante el Alcázar de San Juan, el torreón que preside la ciudad; alzado cultivó el amor al horizonte como la estética de Castilla. 
caballos rojos
galoparon los campos
ante la muerte

Su carácter era como el pan bien horneado, cálido, generoso y agradable de entrada. Para él son estos haikus que brotan solos y señalan la puerta germinal de los estambres. 
son los ausentes
campanitas de plata
para las almas

Mantenía la mirada clara, unida al noble entrecejo de los campesinos. En los rostros anchos, de luna, florecen días indelebles y sentido del deber. También viñedos ordenados, encinares serenos, canchales dormidos y sonrisas permanentes.
en su cordura,
con manos ateridas
toca temblores

Los secretos le quedan esculpidos en la frente: los hombres de tierra plana graban los pensamientos como surcos fértiles. Como mi hermano Francisco, Alfonso fue un campo labrado y cultivó el subsuelo con reja de pedernal. Hablaba y recitaba sin abrir la boca.
miras las luces
de un futuro incierto
que se consume


Él
Tenía el rostro generoso, la sonrisa amplia, el tono calmo y respiraba el aliento sencillo y sabio del mejor Sancho cuando fue gobernador de la ínsula Barataria.
en fina copa
el pensamiento grande
los hombres buenos
¡No dice nada! La frente de Alfonso huye hacia atrás a la búsqueda de un pensamiento contenido, mientras un rictus en los labios deja disuelto un gesto cómplice. En el océano interior se mueven vidas calmadas y tempestades latentes.
entre los dientes
cultiva los quilates
con el silencio

Comemos, bebemos, hablamos y Alfonso llama al orden para que los disparates no disuelvan la sal del día. En el silencio como ética, el tiempo deja señales indelebles, recuerdos precisos, compromisos firmes, emociones incontables, sombras y heridas.
mil años pasarán
y nos encontraremos
entre jacintos
El sol se ha transformado en flor de campasúchil y los mil pétalos dorados, sus versos de manantial permanente, se presentan con luz de marfil, textura de azahar y blancura de cumbres.
Flor de campasúchil

entre los labios
nacerán crisantemos
de camposanto
Ha sido intenso vivir: un relámpago diminuto se ha hecho visible y sigue el rumbo de los grandes peregrinos. Entonces nacen brotes del manzano, de los membrillos y ciruelos. La palabra surge de la boca como la fruta nace en el cáliz de la flor: esta es la diminuta luz de un instante que se hace idea, polen de olivo para volar lejos.
el viento es
la mano invisible
de la semilla

Ahora murmura evocaciones inaudibles: ¿lo escuchas? - "Los suspiros afloran entre sonrisas y las voces adornan la vida: estáis ahí y merece la pena celebrar las ofrendas de la tierra. El fuego, el humo, la llama y los fermentos del vino preceden las cebollas tiernas."
el fuego canta
las baladas del ayer
entre sonrisas

Crisantemo: mil pétalos nacen del vacío.
Ella
En el recuerdo perduran las voces, las caricias, los olores, las miradas; entonces pides respuestas y aparecen las palabras ordenadas, surgen solas, en ocasiones asociadas con realidades vividas, otras son alegorías, algunas las hacemos épicas y muchas son valiosas: ayudan a seguir el camino de los madroños maduros en invierno, cercanas las navidades.
polen de oro,
en el cáliz del fuego
él se fecunda
Ella le invita al alba y le dice: buenos días ¡amor!  
Las invocaciones a los ausentes son la voz interior que rescata el pasado. Están ahí, acomodados en la memoria: inmortales, sin tiempo, siempre con la misma piel y fundidos en los sueños que se sueñan dentro del vigilante dormido dentro del sueño.
en el rocío,
los espejos del mundo
los reproducen

Estas son apariciones inevitables y, en algunos casos, deseables: buenos días ¡amor! buenos días...-Versos cortos que nacen de un momento sencillo y estremecen: hasta las palabras tiemblan al pensarlas. En el recuerdo viven, retumban las voces de las campanas…
con aureolas
explicas nuestra vida
cuando me piensas
Insiste. Existen instantes preciosos: luces con los colores de la rosa, la madreselva y el cerezo. Perfumes visibles que elevan el pensamiento con sólo olerlos. Una partícula de agua está engarzada en una tela de araña, junto a otros millares, crea un rosario que pende en forma de catenaria y en cada perla estás tú, ¡amor! Tú, con tus silencios luminosos y las sonrisas permanentes.-
tú me cantarás
cuando esté triste
 
como ahora

El destino
El rocío deja una señal clara en el paisaje, al alba, vemos diamantes diminutos prendidos de los hilos de hierba: ¡son las perlas de tus ojos! La red de las joyas de Indra que recuerda los enlaces del mundo: ¡nada se acaba! Todo continúa aquí, ¡presente!
en el corazón
guardamos el pasado:
y no se pierde
La muerte es una espina vegetal, un acero afilado por la luz que, con el tiempo, se convierte en el grabado del alma. La muerte no existe, sólo regresamos allí donde estuvimos siempre. Nos unimos con los estambres del mundo y, como cuantos de luz, volvemos a florecer en primaveras eternas.
por la mañana,
el rocío perfuma
bancos de niebla

La realidad sentida duele y presenta cuchillos afilados, son las armas del guerrillero, la góndola negra y el pañuelo húmedo de lágrimas. La melancolía se sobrelleva en soledad, un día después de otro hasta convertirla en refugio, en hogar deshabitado. La muerte deja en los sentimientos un tatuaje que jamás se borra, una llaga que no cicatriza nunca.
como en abril,
nacerán las palabras
entre las flores

Eterno
Esta es la estética de la luz que se enlaza con las sombras; baila enlazada por la cintura. Sueño en el sueño que describe los efectos de haber soñado segundos antes de la revelación. Así termina la noche oscura del alma en la morada  interior, cuando el deshielo hace cantar arroyuelos y verdear las praderas: la vida sigue por cauces infinitos. 
entre caminos:
qué silencio tan largo
hay en el cruce
Alfonso y Efi Cubero el día de su boda.
Lo asombroso de la naturaleza taracea como el ruiseñor y florece en el hueco de la boca. Los versos son claros cuando la palabra presenta rayos diminutos en un fósil de dos mil millones de años; canción de un solo verso y con una sola voz. El tiempo ha quedado cautivo y se libera con un gruñido leve, vibra y se  confunde con nosotros.
veo las luces
de un futuro incierto
que me consume



Anábasis
Alfonso sigue los procesos creativos: para algunos en el aliento ligero de los recuerdos, para otros, camina en el lienzo de los soles infinitos.
tras la quimera,
una tumba de seda
sin ornamentos
Nació el 28 de septiembre del 1949 y murió el 22 de diciembre de 2017.
entre silencios,
la caja del secreto
se recompone
Alfonso, ¡amigo! que la tierra te sea leve.

Rufino Mesa Tarragona 2020