Vistas de página en total

viernes, 23 de junio de 2023

Guillem Viladot

Recors i valors.
Guillem Viladot i Puig va néixer a Agramunt el 26 d'abril de 1922 en una família d'apotecaris i lletraferits. El primer centre escolar on va anar va ser el col·legi de monges Concepcionistes, però als cinc anys va ingressar als Germans de la Doctrina Cristiana i, als sis, el seu pare va decidir de traslladar-lo a l'escola pública. Va estudiar el batxillerat i un cop acabat va anar a Barcelona per cursar la carrera de farmàcia. L'any 1949 es va llicenciar en farmàcia i es va casar amb Montserrat Felip i Iglésias. Va tornar a Agramunt on es va incorporar a la farmàcia del seu pare i tant ell com la seva dona van decidir preparar oposicions. Un cop aprovades es va dedicar a la professió i paral·lelament va iniciar una formació autodidacta de literatura castellana. L'any 1950 va caure malalt i del llit estant va començar a escriure Temps d'estrena i comença a col·laborar a les revistes lleidatanes «Ciudad» i «Labor» en les corresponents seccions literàries. El febrer de 1956 es va produir a Madrid la primera crisi universitària i Viladot va tenir la primera topada amb la censura arran d'una crítica anodina sobre unes publicacions de dos llibres de Rafael Alberti. Va ser condemnat a no escriure durant un any. Durant aquest exili va reflexionar sobre dos aspectes del fet d’escriure: la llengua i la raó de la motivació. A partir d'aquell moment va decidir que calia escriure català com un acte de servei. Des dels anys seixanta va col·laborar assíduament a diverses publicacions, com ara diari «La Mañana», diari «Segre», «La Vanguardia», «Diari de Lleida», «El Observador», «Avui» i «El Periódico» (suplement de Lleida), revistes «Destino», «Sió», «Or i Flama» i «Serra d’Or».
L'any 1959 va publicar el primer llibre, Hem deixat Riella, Setissis, Ketubim i va aplegar les seves investigacions en poesia concreta i visual en Els metaplasmes. El 1960 va figurar a 25 poetes joves i va aplegar els seus temes visuals en l'obra Ia-Urt. El 1963 va viatjar per Itàlia, França i va prendre part a l'Antologia O-Figura. El 1965 va formar part de la Nova Antologia, de J. Triadú i de la de J. Dieu-Brichart, publicada a Bèlgica, Antologia dels amics de J. Vern. El 1966 va guanyar el premi Víctor Català de narració curta, amb La gent i el vent.
Durant els anys setanta va participar en exposicions de poesia concreta a Catalunya, a la resta de l'Estat i a diferents llocs del món (Montevideo, Santiago de Xile i l’Havana, Bonn, a Portugal, a França...) Un viatge a la URSS el va somoure pregonament i quan va tornar es va posar a treballar en el que va anomenar "iconografies" que el van apropar cada vegada més a l’escultura.
En prosa, va conrear sobretot la novel·la on, a banda de la tetralogia Memòria de Riella (1959-74) que recrea l'espai mític de l'Agramunt de la seva infantesa, va reprendre des de diversos angles la crítica a l'autoritat. Una de les fidelitats més permanents a l'obra de Guillem Viladot és la "terra ferma" i els trets fonamentals del pensament de l’autor són la reivindicació de l'individu enfront a poders opressors, del llenguatge –que pot adoptar formes diverses– com a expressió d'aquest individu, de l'amor com a únic vincle bo entre individus aïllats. I per acabar, una de les passions de Viladot: la psicoanàlisi, que té a veure amb la necessitat d'alliberar els seus contemporanis dels tabús, de la por, dels mecanismes d’opressió (conscient o inconscient) a què viuen sotmesos.
A partir de 1992 va aplegar el seu corpus poètic en quatre volums. En aquest material és patent el qüestionament que va fer de les convencions literàries, cosa que el va portar sovint a les fronteres entre gèneres. Així, part de l'obra poètica s'apropa al que s'ha anomenat poesia visual, bé que bona part segueix formes clàssiques com ara el sonet. Va morir a Barcelona, el 19 de novembre de 1999.
In memoriam 
A Guillem Viladot: l’amic.
A l’agost de l’any 2001 vaig patir un infart i Guillen havia mort feia 9 mesos: vaig tenir temps per pensar. Entre altres coses vaig escriure un llibre: Crónicas de un infarto y seis anginas de pecho. Ente el records d’aquells dies estaven les bones estones que vam passar i els intercanvis de informació constant. Deia en el llibre citat: …ens va deixar Guillem Viladot, un amic de lleialtats fermes al què respectaré sempre. La seva dedicació a conservar l'amistat i el seu desig de saber, m'han deixat un dels més grans testimonis humans que he conegut. Era un lluitador incansable que a la fi de la seva vida, va desplegar una activitat frenètica per concloure la seva feina. En Guillem era mestre, em deia que ell era escriptor, que l'escultura, la poesia visual, els objectes que manipulava, no eren altra cosa que síntesis literàries. A ell també li dedico formes i paraules, ja que jo sí sóc escultor, d'una manera estranya ja que amago les coses més que les presento, però, és veritat, penso entre les formes i en contacte amb la matèria. Al contrari que ell, la paraula no és per a mi una altra cosa que un llenguatge aliè que no conec bé i sempre és una síntesi abreujada d'alguna escultura. Li agraeixo paraules com les que va escriure sobre Tots la volien (1978-79) i Urnes per a un continent llatí (1981-83). Per aquesta sèrie va fer un text magnífic i ara l´aprofito per tenir un diàleg amb ell. Són retalls que deixem situacions emboirades a la memòria, treballs embastats que la mort va aturar. 
La macarulla 
Immortal, transparent, entre Opus i Opus, prepotent exhibia les joies en una bella urna de triple cristall. Un rosari d'anells li perforaven el nas mentre els ulls deixaven caure el gris plom de la melangia. Entre les mans portava una macarulla verda que prenia la vida en una estada memorable i delicada.
Homenatge
El dia que vaig presentar La memòria de l'aigua a l'Espai Guinovart d'Agramunt, vaig aprofitar el moment per dedicar a Guillem Viladot, unes paraules en silenci. Va ser personal i el que vaig escriure va quedar entre ell i jo. L'acte de pensar sobre l'aigua com un comiat a la seva amistat. Feia pocs dies que havíem assistit als funerals per la seva mort i molts dels presents vam fer notar que ens deixava orfes de l'amic, mancats d'una gran persona i d'un gran poeta. 
A l’home 
D'un en un arriben ara, d'un en un vos marxeu; d'un en un ens n’anirem. Tant sols les coses que hem fet quedaran per recordar-nos, la nostra presència quedarà confosa en la fosca llum del mar.
Ocells
La mort sempre és inoportuna, mai és el moment adequat per fer l’acte de presència; en el cas de Guillem trobaré a faltar no haver-me acomiadat d'ell. La nostra amistat mereixia una conversa extensa sobre les coses que estan passant ara. Era digne del respecte que sento pel seu treball i per la seva capacitat intel·lectual. Considero amb admiració l'esforç frenètic que va realitzar en els últims anys. Es va proposar una lluita personal per deixar la seva memòria organitzada en la construcció de Lo pardal i ho va aconseguir. Les escultures que allí s'exposen són les seves paraules i un testament fidel del que ha estat la cultura rural. Pensaments d'avui impresos entre aparells i eines del passat. Aquest tràfec entre ferros no va paralitzar el treball com a escriptor i les publicacions es van intensificar més que mai. Tota una lluita contra el temps, amb una idea clara: el servei que havia de prestar als altres. Segurament també pensava en transcendir la pròpia vida i va fer el possible perquè la seva memòria no quedés esborrada entre la pols del primer temporal. Ha deixa una gran lliçó moral com a testament, un llegat que agraeixo i honraré.
La pantalla
La llum verda de l'ordinador il·lumina el rostre com una revelació divina; el savi que portem dintre s'amaga covard entre les tecles. L'apagat soroll del plàstic que fan els dits en parlar confonen totes les passions humanes, ens recorden cada vegada més el sol, l'aire que fa al carrer i a mi, especialment, l'olor de les figueres.
Va escriure en Guillem sobre: “Urnes per a un continent llatí. 
Amb motiu de l'exposició que Rufino Mesa va presentar aquest hivern a Tarragona, en la seva presentació jo vaig dir que es tractava d'un exemple il·lustre d'afirmació de societat fàl·lica. El seu bosc d'escultures erèctils i canviants - metamòrfiques -, esdevenien un llenguatge eloqüentíssim despullat de les connotacions vegetals i assolint, a través d'una simbologia totèmica, una presencia del fal·lus, no tant, que també, com un instrument genital, sinó com un element a través del qual 1'horne pretén de construir un món que tingui sentit. D'ací que el fal·lus quedi implicat amb el sagrat. I globalment, aquella exposició de Rufino Mesa es podia entendre com una reacció davant la societat industrialitzada que seria, que es, una creació desacralitzada. Per aquestes paraules li deixo el primer cant:
I Cant
Tu, poeta, sempre les attrapes d'una mes una. Al damunt del paper estripat, grabes les línies de tinta xinesa d'una en una. Les gotes de pluja deixaves caure d'una en una, el teu pensament queda, perdut, sempre entre les sorres d'una duna. Les paraules…, són el rastre d'una riuada de fang prim.
II cant
Segueix cantant la mort dels deus, dels mites i disserta sobre la soledat de l’home. Aquella, però, era una lectura del nostre escultor enfront la vida quotidiana i emblemàtica; una lectura sectorial o parcial, volgudament monogràfica, gairebé, sobre un aspecte, el del mascle de la nostra cultura, una lectura que neix, possiblement, de la necessitat de tornar a les fonts quan els mites han sofert una erosió prou contundent com per arribar a matar el déu que omplia de promeses el nostre present vers un futur mai no assolit. Aquesta mort del déu seria, en certa manera, la culpa que gravita sobre l'home modern, sobre la modernitat, i la causa per la qual aquesta modernitat se sent asèptica i, en definitiva, inoperant. S'ha matat el déu amb el qual no es podia creure, però la seva absència es impossible de suportar. El debat segueix com la vida en el cant:
III Cant 
Em deies: 
–Mestre, tu que saps obrir un ventre fosc a les pedres, com he de doblegar aquesta rella endurida? 
Jo sempre faig escultures amb l'ungla de les paraules, d'una en una, en una duna del laberint de sorra.
–Dissertació dels contraris, dualitat implícita en el Tao Te Ching. Amb l'exposició que avui presenta l'escultor Rufino Mesa ens trobem que la lectura de la «realitat» ha canviat del tot. Aquella lectura fàl·lica es transposada per la lectura vaginal. Ara, el que fa l'artista es il·lustrar-nos sobre l'aspecte femellenc de la nostra cultura, presentar-nos, com féu aleshores, un «espectacle» del món de la dona, o, dit d'una altra manera, de la incidència de la dona dins el nostre món tant històric com actual, vull dir operant. Lo pardal Als terrats, lo pardalet canta d'una en una les hores i, ara passen de vint-i-quatre en vint-i-quatre fins arribar a les 4.15 reglamentades per agafar el tren de tornada. Per esperar el moment de passar la frontera i dir-nos adéu per sempre, o fins aviat, entre la clara llum dels dies. Parla dels tòtems: Tots la volien.
IV cant
Aquell bosc erèctil, aquell paisatge d'arbres aprofitats fins a la seva essència fàl·lica, ha donat pas a una urbanització de vagines. I aquesta urbanització ha assolit, molt intencionadament - fins al nivell que es pot parlar així quan l'art opera ais nivells que ho fa d’inconsciència -, una ordenació funerària. Al meu veure, la lectura que hom pot fer d'aquesta exposició es que en oposició d'aquell bosc viu, ara podem contemplar la femellesa com una externalització de la mort. Pronunciar-me tant ràpidament sobre aquesta lectura pot ser demana una pausa explicativa. 
D’altre nanera, jo també demano consell al poeta ferrer. Sóc escultor, i les paraules les prenc d'una en una. D’una a l’altra realitat sobre la pantalla verda clara, il·lumino lentament les frases en estranyes formes esveltes; sense tacte. Aquest és el món que ens uneix i separa, el món de les paraules fèrtils, ordenades. Son pedres amb memòria lenta i llarga. Poeta que pensa entre les formes, home que recorda l'acció activa. Alfabet de formes, deixalles que hàbilment has unit. Cultura del temps que parla en Lo pardal.
V
I la paraula queda com testimoni de que hem estat aquí i hem fet la feina. L'exposició es compon d'uns muntatges en els quals dominen uns receptacles en forma de veixigues penjades degudament. Prop seu, la mort hi es present per un símbol molt clar tauromàquic: el brau i la seva potencia occida. Però la mort també hi es present en tant que aquestes veixigues procedeixen d'una matèria calcinada - la terra cuita- i en tant que, antropològicament, aquests receptacles son remembrances d'unes urnes funeràries on s’acostumaven a dipositar les cendres dels difunts.
VI Cant
Un Dia vaig explicar-te que sols a les pedres confiava la memòria del temps, en elles amago pensaments desconeguts. Cada dia i hora, a l'ombra del laberint, espero quedar protegit per sempre de les ferides del temps. Ellas son el burladero que me entretiene esquivando la muerte.
VII
La forma de la lletra es fa poema en Memòria de Riella. I ell diu: La forma d'aquests sarcòfags ens remet immediatament a un element receptor. La vagina de la dona té aquest caràcter: es l’òrgan que ha de rebre el fal·lus. I aquesta rebuda no es tant una recepció de la vida - la llavor que s'hi diposita- com una acceptació o ingrés de la mort, la mort experimentada pel mascle en cada còpula, la gran derrota que el deixa exànime, enfonsat en el somni de les víctimes.
Al poeta La fletxa discreta del mouse sempre marxa per la direcció sinuosa d'un pensament ocult que pot aparèixer amb un rostre desconegut. Tu ho saps molt bé, amic meu, sense contenció, les paraules són temeràries, però encara ho són més les metralletes amb el pensament d'una nou.
VIII
Vols dir que són vagines Guillem, no seran forats per a deixar murmuris? Ara bé, tot aquest parament actual, aquesta escenificació vaginal, no és, sembla, més que un mostrar, un cop més, el sagrat, i en la dimensió que pot assolir a través de la femellesa. Amb aquesta exposició, Rufino Mesa intenta redescubrir constantment la seva condició, la nostra condició, pel camí del retorn al sagrat, als elements que informen, des dels orígens, el sagrat, i que fonamentalment son el sexe i la mort. En aquest sentit, l'exposició de Rufino Mesa és una ritualització, tan totèmica con l'altra, d’allò que s'oculta i que es revela en un procés sempre encetat i mai no acabat mentre ens trobem vivint: el sagrat, en tant que oposat al profà. Perquè el profà es la distracció que l'home pateix davant de tot allò que li dóna significació profunda: el naixement, els aliments, la sexualitat, i la mort.
Descansa la terra
D'una en una, en una duna, cauen les estàtues de les places de la Unió Soviètica, les velles icones que tant t'agradaven, per formar el llim del riu Sió d'una en una. Ara les fulles dels arbres cauen d'una en una, d'un en un, els herois han deixat estèril la pàtria. En un calaix la bandera descansa humida en una duna, d'una en una pruna. la sorra oculta les pàtries.

Crónicas de un infarto y seis anginas de pecho es va escriure l’any 2002 La dedicatòria a Guillem ja estava feta, es ara que m’animo a publicar-la amb una mica de retard.
¡Amic! Que la terra et sigui lleu… Rufino Mesa Vázquez 2023