Guillem Viladot

Recors i valors.

Guillem Viladot i Puig va néixer a Agramunt el 26 d'abril de 1922 en una família d'apotecaris i lletraferits. El primer centre escolar on va anar va ser el col·legi de monges Concepcionistes, però als cinc anys va ingressar als Germans de la Doctrina Cristiana i, als sis, el seu pare va decidir de traslladar-lo a l'escola pública. Va estudiar el batxillerat i un cop acabat va anar a Barcelona per cursar la carrera de farmàcia. L'any 1949 es va llicenciar en farmàcia i es va casar amb Montserrat Felip i Iglésias. Va tornar a Agramunt on es va incorporar a la farmàcia del seu pare i tant ell com la seva dona van decidir preparar oposicions. Un cop aprovades es va dedicar a la professió i paral·lelament va iniciar una formació autodidacta de literatura castellana. L'any 1950 va caure malalt i del llit estant va començar a escriure Temps d'estrena i comença a col·laborar a les revistes lleidatanes «Ciudad» i «Labor» en les corresponents seccions literàries. El febrer de 1956 es va produir a Madrid la primera crisi universitària i Viladot va tenir la primera topada amb la censura arran d'una crítica anodina sobre unes publicacions de dos llibres de Rafael Alberti. Va ser condemnat a no escriure durant un any. Durant aquest exili va reflexionar sobre dos aspectes del fet d’escriure: la llengua i la raó de la motivació. A partir d'aquell moment va decidir que calia escriure català com un acte de servei. Des dels anys seixanta va col·laborar assíduament a diverses publicacions, com ara diari «La Mañana», diari «Segre», «La Vanguardia», «Diari de Lleida», «El Observador», «Avui» i «El Periódico» (suplement de Lleida), revistes «Destino», «Sió», «Or i Flama» i «Serra d’Or».

L'any 1959 va publicar el primer llibre, Hem deixat Riella, Setissis, Ketubim i va aplegar les seves investigacions en poesia concreta i visual en Els metaplasmes. El 1960 va figurar a 25 poetes joves i va aplegar els seus temes visuals en l'obra Ia-Urt. El 1963 va viatjar per Itàlia, França i va prendre part a l'Antologia O-Figura. El 1965 va formar part de la Nova Antologia, de J. Triadú i de la de J. Dieu-Brichart, publicada a Bèlgica, Antologia dels amics de J. Vern. El 1966 va guanyar el premi Víctor Català de narració curta, amb La gent i el vent.

Durant els anys setanta va participar en exposicions de poesia concreta a Catalunya, a la resta de l'Estat i a diferents llocs del món (Montevideo, Santiago de Xile i l’Havana, Bonn, a Portugal, a França...) Un viatge a la URSS el va somoure pregonament i quan va tornar es va posar a treballar en el que va anomenar "iconografies" que el van apropar cada vegada més a l’escultura.

En prosa, va conrear sobretot la novel·la on, a banda de la tetralogia Memòria de Riella (1959-74) que recrea l'espai mític de l'Agramunt de la seva infantesa, va reprendre des de diversos angles la crítica a l'autoritat. Una de les fidelitats més permanents a l'obra de Guillem Viladot és la "terra ferma" i els trets fonamentals del pensament de l’autor són la reivindicació de l'individu enfront a poders opressors, del llenguatge –que pot adoptar formes diverses– com a expressió d'aquest individu, de l'amor com a únic vincle bo entre individus aïllats. I per acabar, una de les passions de Viladot: la psicoanàlisi, que té a veure amb la necessitat d'alliberar els seus contemporanis dels tabús, de la por, dels mecanismes d’opressió (conscient o inconscient) a què viuen sotmesos.

A partir de 1992 va aplegar el seu corpus poètic en quatre volums. En aquest material és patent el qüestionament que va fer de les convencions literàries, cosa que el va portar sovint a les fronteres entre gèneres. Així, part de l'obra poètica s'apropa al que s'ha anomenat poesia visual, bé que bona part segueix formes clàssiques com ara el sonet. Va morir a Barcelona, el 19 de novembre de 1999.

In memoriam 

A Guillem Viladot: l’amic.

A l’agost de l’any 2001 vaig patir un infart i Guillen havia mort feia 9 mesos: vaig tenir temps per pensar. Entre altres coses vaig escriure un llibre: Crónicas de un infarto y seis anginas de pecho. Ente el records d’aquells dies estaven les bones estones que vam passar i els intercanvis de informació constant. Deia en el llibre citat: …ens va deixar Guillem Viladot, un amic de lleialtats fermes al què respectaré sempre. La seva dedicació a conservar l'amistat i el seu desig de saber, m'han deixat un dels més grans testimonis humans que he conegut. Era un lluitador incansable que a la fi de la seva vida, va desplegar una activitat frenètica per concloure la seva feina. En Guillem era mestre, em deia que ell era escriptor, que l'escultura, la poesia visual, els objectes que manipulava, no eren altra cosa que síntesis literàries. A ell també li dedico formes i paraules, ja que jo sí sóc escultor, d'una manera estranya ja que amago les coses més que les presento, però, és veritat, penso entre les formes i en contacte amb la matèria. Al contrari que ell, la paraula no és per a mi una altra cosa que un llenguatge aliè que no conec bé i sempre és una síntesi abreujada d'alguna escultura. Li agraeixo paraules com les que va escriure sobre Tots la volien (1978-79) i Urnes per a un continent llatí (1981-83). Per aquesta sèrie va fer un text magnífic i ara l´aprofito per tenir un diàleg amb ell. Són retalls que deixem situacions emboirades a la memòria, treballs embastats que la mort va aturar. 

La macarulla 

Immortal, transparent, entre Opus i Opus, prepotent exhibia les joies en una bella urna de triple cristall. Un rosari d'anells li perforaven el nas mentre els ulls deixaven caure el gris plom de la melangia. Entre les mans portava una macarulla verda que prenia la vida en una estada memorable i delicada.

Homenatge

El dia que vaig presentar La memòria de l'aigua a l'Espai Guinovart d'Agramunt, vaig aprofitar el moment per dedicar a Guillem Viladot, unes paraules en silenci. Va ser personal i el que vaig escriure va quedar entre ell i jo. L'acte de pensar sobre l'aigua com un comiat a la seva amistat. Feia pocs dies que havíem assistit als funerals per la seva mort i molts dels presents vam fer notar que ens deixava orfes de l'amic, mancats d'una gran persona i d'un gran poeta. 

A l’home 

D'un en un arriben ara, d'un en un vos marxeu; d'un en un ens n’anirem. Tant sols les coses que hem fet quedaran per recordar-nos, la nostra presència quedarà confosa en la fosca llum del mar.

Ocells

La mort sempre és inoportuna, mai és el moment adequat per fer l’acte de presència; en el cas de Guillem trobaré a faltar no haver-me acomiadat d'ell. La nostra amistat mereixia una conversa extensa sobre les coses que estan passant ara. Era digne del respecte que sento pel seu treball i per la seva capacitat intel·lectual. Considero amb admiració l'esforç frenètic que va realitzar en els últims anys. Es va proposar una lluita personal per deixar la seva memòria organitzada en la construcció de Lo pardal i ho va aconseguir. Les escultures que allí s'exposen són les seves paraules i un testament fidel del que ha estat la cultura rural. Pensaments d'avui impresos entre aparells i eines del passat. Aquest tràfec entre ferros no va paralitzar el treball com a escriptor i les publicacions es van intensificar més que mai. Tota una lluita contra el temps, amb una idea clara: el servei que havia de prestar als altres. Segurament també pensava en transcendir la pròpia vida i va fer el possible perquè la seva memòria no quedés esborrada entre la pols del primer temporal. Ha deixa una gran lliçó moral com a testament, un llegat que agraeixo i honraré.

La pantalla

La llum verda de l'ordinador il·lumina el rostre com una revelació divina; el savi que portem dintre s'amaga covard entre les tecles. L'apagat soroll del plàstic que fan els dits en parlar confonen totes les passions humanes, ens recorden cada vegada més el sol, l'aire que fa al carrer i a mi, especialment, l'olor de les figueres.

Va escriure en Guillem sobre: “Urnes per a un continent llatí. 

Amb motiu de l'exposició que Rufino Mesa va presentar aquest hivern a Tarragona, en la seva presentació jo vaig dir que es tractava d'un exemple il·lustre d'afirmació de societat fàl·lica. El seu bosc d'escultures erèctils i canviants - metamòrfiques -, esdevenien un llenguatge eloqüentíssim despullat de les connotacions vegetals i assolint, a través d'una simbologia totèmica, una presencia del fal·lus, no tant, que també, com un instrument genital, sinó com un element a través del qual 1'horne pretén de construir un món que tingui sentit. D'ací que el fal·lus quedi implicat amb el sagrat. I globalment, aquella exposició de Rufino Mesa es podia entendre com una reacció davant la societat industrialitzada que seria, que es, una creació desacralitzada. Per aquestes paraules li deixo el primer cant:

I Cant

Tu, poeta, sempre les attrapes d'una mes una. Al damunt del paper estripat, grabes les línies de tinta xinesa d'una en una. Les gotes de pluja deixaves caure d'una en una, el teu pensament queda, perdut, sempre entre les sorres d'una duna. Les paraules…, són el rastre d'una riuada de fang prim.

II cant

Segueix cantant la mort dels deus, dels mites i disserta sobre la soledat de l’home. Aquella, però, era una lectura del nostre escultor enfront la vida quotidiana i emblemàtica; una lectura sectorial o parcial, volgudament monogràfica, gairebé, sobre un aspecte, el del mascle de la nostra cultura, una lectura que neix, possiblement, de la necessitat de tornar a les fonts quan els mites han sofert una erosió prou contundent com per arribar a matar el déu que omplia de promeses el nostre present vers un futur mai no assolit. Aquesta mort del déu seria, en certa manera, la culpa que gravita sobre l'home modern, sobre la modernitat, i la causa per la qual aquesta modernitat se sent asèptica i, en definitiva, inoperant. S'ha matat el déu amb el qual no es podia creure, però la seva absència es impossible de suportar. El debat segueix com la vida en el cant:

III Cant 

Em deies: 

–Mestre, tu que saps obrir un ventre fosc a les pedres, com he de doblegar aquesta rella endurida? 

Jo sempre faig escultures amb l'ungla de les paraules, d'una en una, en una duna del laberint de sorra.

–Dissertació dels contraris, dualitat implícita en el Tao Te Ching. Amb l'exposició que avui presenta l'escultor Rufino Mesa ens trobem que la lectura de la «realitat» ha canviat del tot. Aquella lectura fàl·lica es transposada per la lectura vaginal. Ara, el que fa l'artista es il·lustrar-nos sobre l'aspecte femellenc de la nostra cultura, presentar-nos, com féu aleshores, un «espectacle» del món de la dona, o, dit d'una altra manera, de la incidència de la dona dins el nostre món tant històric com actual, vull dir operant. Lo pardal Als terrats, lo pardalet canta d'una en una les hores i, ara passen de vint-i-quatre en vint-i-quatre fins arribar a les 4.15 reglamentades per agafar el tren de tornada. Per esperar el moment de passar la frontera i dir-nos adéu per sempre, o fins aviat, entre la clara llum dels dies. Parla dels tòtems: Tots la volien.

IV cant

Aquell bosc erèctil, aquell paisatge d'arbres aprofitats fins a la seva essència fàl·lica, ha donat pas a una urbanització de vagines. I aquesta urbanització ha assolit, molt intencionadament - fins al nivell que es pot parlar així quan l'art opera ais nivells que ho fa d’inconsciència -, una ordenació funerària. Al meu veure, la lectura que hom pot fer d'aquesta exposició es que en oposició d'aquell bosc viu, ara podem contemplar la femellesa com una externalització de la mort. Pronunciar-me tant ràpidament sobre aquesta lectura pot ser demana una pausa explicativa. 

D’altre nanera, jo també demano consell al poeta ferrer. Sóc escultor, i les paraules les prenc d'una en una. D’una a l’altra realitat sobre la pantalla verda clara, il·lumino lentament les frases en estranyes formes esveltes; sense tacte. Aquest és el món que ens uneix i separa, el món de les paraules fèrtils, ordenades. Son pedres amb memòria lenta i llarga. Poeta que pensa entre les formes, home que recorda l'acció activa. Alfabet de formes, deixalles que hàbilment has unit. Cultura del temps que parla en Lo pardal.

V

I la paraula queda com testimoni de que hem estat aquí i hem fet la feina. L'exposició es compon d'uns muntatges en els quals dominen uns receptacles en forma de veixigues penjades degudament. Prop seu, la mort hi es present per un símbol molt clar tauromàquic: el brau i la seva potencia occida. Però la mort també hi es present en tant que aquestes veixigues procedeixen d'una matèria calcinada - la terra cuita- i en tant que, antropològicament, aquests receptacles son remembrances d'unes urnes funeràries on s’acostumaven a dipositar les cendres dels difunts.

VI Cant

Un Dia vaig explicar-te que sols a les pedres confiava la memòria del temps, en elles amago pensaments desconeguts. Cada dia i hora, a l'ombra del laberint, espero quedar protegit per sempre de les ferides del temps. Ellas son el burladero que me entretiene esquivando la muerte.

VII

La forma de la lletra es fa poema en Memòria de Riella. I ell diu: La forma d'aquests sarcòfags ens remet immediatament a un element receptor. La vagina de la dona té aquest caràcter: es l’òrgan que ha de rebre el fal·lus. I aquesta rebuda no es tant una recepció de la vida - la llavor que s'hi diposita- com una acceptació o ingrés de la mort, la mort experimentada pel mascle en cada còpula, la gran derrota que el deixa exànime, enfonsat en el somni de les víctimes.

Al poeta La fletxa discreta del mouse sempre marxa per la direcció sinuosa d'un pensament ocult que pot aparèixer amb un rostre desconegut. Tu ho saps molt bé, amic meu, sense contenció, les paraules són temeràries, però encara ho són més les metralletes amb el pensament d'una nou.

VIII

Vols dir que són vagines Guillem, no seran forats per a deixar murmuris? Ara bé, tot aquest parament actual, aquesta escenificació vaginal, no és, sembla, més que un mostrar, un cop més, el sagrat, i en la dimensió que pot assolir a través de la femellesa. Amb aquesta exposició, Rufino Mesa intenta redescubrir constantment la seva condició, la nostra condició, pel camí del retorn al sagrat, als elements que informen, des dels orígens, el sagrat, i que fonamentalment son el sexe i la mort. En aquest sentit, l'exposició de Rufino Mesa és una ritualització, tan totèmica con l'altra, d’allò que s'oculta i que es revela en un procés sempre encetat i mai no acabat mentre ens trobem vivint: el sagrat, en tant que oposat al profà. Perquè el profà es la distracció que l'home pateix davant de tot allò que li dóna significació profunda: el naixement, els aliments, la sexualitat, i la mort.

Descansa la terra

D'una en una, en una duna, cauen les estàtues de les places de la Unió Soviètica, les velles icones que tant t'agradaven, per formar el llim del riu Sió d'una en una. Ara les fulles dels arbres cauen d'una en una, d'un en un, els herois han deixat estèril la pàtria. En un calaix la bandera descansa humida en una duna, d'una en una pruna. la sorra oculta les pàtries.

Crónicas de un infarto y seis anginas de pecho es va escriure l’any 2002 La dedicatòria a Guillem ja estava feta, es ara que m’animo a publicar-la amb una mica de retard.

¡Amic! Que la terra et sigui lleu… Rufino Mesa Vázquez 2023

María Cavallé Martorell

María Cavallé Martorell

 A la mare, amb respecte i enyorança.

Per l’amor dedicat i la teva paciència, per l’ajut als meus fills i als teus nets, per la consideració que vas esmerçar al treball i als demés: gràcies, mare!

vas tenir cura
pacient: avia florida
dels meus petits

Estimaves la vida i ella et va respondre amb tanta generositat que brollava tota sola al teu voltant, feies un arbre d’un esqueix i un jardí salvatge d’uns rosers ordenat.

sento el teu pit
com una orquestra
amb dos tambors

María era creient: la realitat de Déu era indiscutible i els seus sentiments estaven fonamentats en l’esperit de l’església. Així, respectant la seva creença, diré tot seguit: estàs amb Déu, al sostre del teu somni i el Senyor t'ajudarà sempre.

quan enraones
escolto els teus mots
com carícies

Ara estàs callada amb les mans a la roca, enlairant una senyera blanca als singles del Montsant. Allí, aquí, al vent, diposites suaument mormols en un forat. Per tot allò que vas fer i no pot explicar-se, et dedicaré unes paraules d’agraïment.

son campanars
on s’oculten les ànimes
ja silenciades.

 Seran haikus lliures, espontanis, sorolls de roca prima com les cendres que cauen del cel. Pot ser seran el consol a la teva absència, un cant que ressona amable després d’una vida llarga, pacífica i sacrificada.

Per al teu esperit amable i entregat, respectant la teva memòria i creença, canto a l’alba:

 al·leluia, al·leluia, al·leluia!

 Així fins al final del temps quan els segells siguin oberts i les set copes estiguin plenes d’ambrosia...

Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant.

Com era al principi, ara i sempre… pels segles dels segles. Amén! 

hostatges de mort,
anem a fer el viatge
més lluny possible

Comiat al sol i la lluna. Turó de Lleida. 2012

 Comiat

La raó s’apaga con la llum del sol, cada dia ens anem amb les ombres. Et vaig dir: mare, vols que anem a Lleida? Allí sonen campanes als misteriosos tossals plens de pomeres i la foscor té la força de la resurrecció. Vas dir: - sí, anem! Quan vam arribar la dèbil llum del sol marxava i els turons perdien el poder del dia. Vàrem pujar i amb l’últim esforç, ho vas entendre i vas fer la feina. Havies d’acomiadar-te dels astres i la lluna era de plata!

entre el reflex:
el cavall de turments
ja s’apropava

Estaves joiosa amb un mocador a la ma, el vent acariciava la teva cara, com quan eres jove. Vas dir: --adéu, adéu, a tots dos!

 Poc a poc la llum s’anava tornant taronja, el paisatge es va inundar de nit i, davant els ulls, un oceà de fruiters s’apagava. Com deia Joan Maragall en uns versos dedicats a Jacint Verdaguer:

“El sol i la lluna
hi aniran passant,
el sol i la lluna, i el mar al davant”.

 Quan els camps de pomeres eren ombres, teranyines que confonien els sentiments, quan les mans cansades no podien enlairar-se i quedàrem sols, vas col·locar les idees al seu lloc. Entre presseguers i pruneres, els camps quedaven abandonats a la foscor: llavors vas dir adéu. Sense ocells, conills ni llagostes, quan l’acomiadament ja era un fet entès com la calma absoluta, vas dir adéu; una vagada i altra. L’entrega al món va ser vital, declamada i entesa com el fi de l’existència. Després vàrem tornar en silenci amb el goig de la feina ben feta.

pols de la terra,
la veu del sol descansa
retorna l'alè

 Mare, la raó dorm en mig de les oliveres, entre el verd i els reflexes de l’aigua. Ho sents, mare? 

– Si, ara ens queda la part més important del ser, la que s’expressa en el símbol i tot el que resta està ací, a la foscor, implicat en el no res.

a la teva ment
ressonen les campanes
sota la roca

 Defalleixen les llums de les paraules, la voluntat creativa deixa el senyal a la terra, la força mental col·loca la llavor al solc excavat amb les mans. Mare! Què et sembla si enlaires el mocador, com si diguessis adéu a l’oceà sencer i saludes a tot el món.

retruc, flor de nit,
campanes o esquellots,
ànimes d’aire

 Així vas moure el mocador, la senyera blanca, el símbol de melangia, amb l’amor dels que més estimaves, calmada sempre, com el dia que ho vas fer al mas de Juan Pau; la casa dels teus avantpassats.

bol d'or, on la ment
esberlada, fins trencar-se,
es fa pols de llim

El retorn. 2006. Riera de Maspujols.

L’art

    A les accions vas fer el que et deia, vas posar les mans a la roca i en contacte amb la terra, vas sentir que el sagrat estava amb tu, et tocava la pell i et deia: - tu confíes en la humanitat!

en el centre,
l'ànima dislocada
trontolla sola

 María creia que l’anàlisi de la realitat era per mig de la fe, confiava en el missatge, tenia la creença absoluta en el deure, en la litúrgia i en el benefici del ritual. Pensava que calia viure la vida i la realitat en la seva dimensió simbòlica. Tot era llum mental al creure i conduir-se pels sentiments. Podia menystenir allò que presenciava, contradir y mesurar amb la emoció allò que il·lumina la raó.

Et deia sobre una frase de l’Andreu: – perquè dic no, quan desitjo dir si?

-No parlaré mai més… Va ser la decisió mentre feia amb escaiola una copia de la teva boca.  

gerro trossejat
camí dels immigrants
les mans fecundes

 Mare, el dolor arriba amb la cara emboscada, veus la lleialtat dislocada? Veus l’aigua contaminada, les idees àcides, la supèrbia irracional? Vas presenciar la guerra i vas tractar els esperits perduts, consternats, residuals i aquells que capgiren el que van fer, aquells que van rentar-se la cara en una sola nit. Va ser com ara? Escoltes les històries inventades, terribles, senzillament brutes.

-Sí, les sento, les vaig viure i les vaig patir. Què podem fer ara que tot és perdut!

estic atenta.
sonen cançons antigues
a la memòria

Aquí ploren les idees creatives i parlar és perillós, tot és tenebrós i estem nafrats. Escolta atentament: -no parlaré mai més...! No hi ha solució racional, el niu de confusió que s'ha creat ens lliurarà al que tu vas viure i, a vegades, parlaves amb memòria precisa.

entre espines,
paraules i ferides,
corona de Crist

El món material és eteri com les idees que brollen de l’inconscient, és producció fugissera plena d’incertesa. A la ment hi ha un animal ferotge que udola dia i nit: desorientat, riu i plora. Ara sols ens queda l’ocultació com absolució i la mentida com estratègia. A cada família obertes clamen mil tombes i falten paraules per entendre què ha passat.

Mare! és possible que hi hagi alguna relació oculta? Et sembla que la realitat final és allò que vèiem el dia que vas acomiadar-te del sol i la lluna.

pólvores de dol
respires esbufecs
dins del llacor

Comiat als absents. 2007

Adeu a la lluna

 Aquell dia vas ser una heroïna, tenies l'ànima despullada davant l’univers, humil i encimbellada al turó de Lleida. Performer de llum, on la il·lusió ja era pregària, la voluntat un murmuri, les conviccions una ombra que marxa; allí, van quedar depositades, lliurades, totes les impostures al enlairar el teu mocador blanc com una senyera de pau.

veus de cúmuls
terra de l'esperança
al marxar sola

 Mira el sol i la lluna com dansen a les cambres del cel i en el fons de l’oceà. Tu que tenies una flor viva a les mans, mira com ara els arbres cobreixen els Motllats i el tossal de la Baltasana.

les teves cendres
alimenten farigoles
totes les tardes

Per aquells que son com tu, que repleguin bolets, caragols i romer. Que aprenguin la propietat de les plantes i que deixin que la vida surti sola entre les teves mans.

mai s'adorm l’alè
que no rellisqui el peu,
vigilem sempre

Et vaig demanar fer una obra permanent i em vas dir que sí; després va ser un relleu en bronze. Primer vas posar-te d’esquena i vas marxar a les cambres de la foscor, així vas fer-te llum de comprovació i d’anàlisi. A la riera de Maspujols, vas anar-te per camins germinals, contingents i divergents. Aquests són les dreceres que intervenen la mort i la primavera, les idees que germinen al terra com les llavors de Persèfone.

ja sóc el futur
com el sol reneixo
de matinada

Vam fer una cova amb forma humana i vas entrar, el teu cos quedava retallat al rocallós del barranc, així es va formar la iconografía de Maat, l’equilibri de la justícia universal: allí, a la foscor, vas lliurar l’alè damunt de la balança. 

al teu costat
el sol no ens farà mal,
la lluna tampoc

En l’acció de tocar la pedra, en l’acte comunicatiu amb la matèria, deixem les emocions i podem arribar a plorar en un acte de plenitud. Notarem com el calor del sol puja el color de la cara i com la seva força arriba a sufocar l’angoixa. Fins i tot, podem rebre certa excitació i sentir com el cos rep el trasbals d’una realitat pressentida. Penso com tu: és tan perenne l'alè de la eternitat!

te guarda la vida,
vigila per sempre més
els teus passos

A pesar de la timidesa i la edat, et vaig fer un motllo de tot el cos: després el vaig passar a bronze. Com una deessa antiga, ets una invocació permanent instal·lada en una de les capelles de Glíptica. Marxaves més enllà de la raó, d’allò conegut. Per la confiança en mi i, en la idea de transcendir la vida, et vas permetre deixar una senyal forta per tots nosaltres. Tu mostraves l’esquena a la història, entregada i decidida, acceptaves el destí al marxar cap a la foscor.

aquesta terra
et trobarà tranquil·la
tota la vida

 Mare, està freda? - Et deia quan posava l’escaiola damunt la teva pell. 

els morts en la fe,
acolliu-la en la vall
de l’esperança

Susurros en un agujero. 2004

Mormolls

 En l’observació del món has estat com llum de l’alba, el calor del sol i la matèria fèrtil has tingut al palmell de la ma. Vas ser l’esperit de les plantes, la llum activa a l’impuls sanador de la farigola, el llorer i la marialluïsa. En l’art de la vida has deixat induïda la mirada simbòlica i has descobert i mostrat el revers de la realitat.

la llum de l'alba
porta noves notícies
amb cada núvol

Mare, tu que havies deixat els murmuris en un forat i les teves pregaries sonen encara al ventre de la terra, pots estar tranquil·la: has fet el possible per ajudar a la vida.

les mans eternes
del qui murmura al forat
en temps difícils

 Les teves demandes han estat escoltades, ninguna persona ha tingut el valor de guardar els secrets tant confiadament com tu.

solc de salvació
la terra resguardarà
l’alè dels amants

Actualment part de la memòria s’ha esborrat. La coordinació de les idees és l’actitud més amable i oberta, la que ha de renovar l’expressió artística en una ofrena al teu record. 

ets llum resplendent
un llentisc entre els dits
un remor al vespre

Per l’Andreu, pel Víctor, has passat anys de melangia i la trobada amb el pou dels murmuris va ser una epifania. Recordo que vaig escriure: - He dut al lloc de la ferida a Celia Méndez Delgadillo, oriünda de les planes de Santa Cruz a Bolívia, i a Maria Cavallé, la "sanadora" de Reus. Les dues havien de mussitar les seves incerteses en aquell forat de secrets.

camins de menta,
timó a les muntanyes,
romer i cascall

La mort

Capella Glíptica. Tornada. 200

Un dia vam parlar de fer una obra per “la parada llarga”; Finestres de la Mussara, un lligam permanent a la memòria de les dues famílies que van unir el seu destí amb aquella terra i, els records, les senyals, els noms, quedaven presents i ocults a l’obra. Allí és present un resum fidel del que ha estat la teva família, amb la humilitat i la dissort de tot plegat.
com les paraules,
els plaers de María
es van fer terra

 Adéu altra vegada: hi ha un fet que confirma el comiat. Adéu als absents entre les valls d'escuma del Montsant, un oceà que emergeix lentament i cobreix de blanc les reserves d'esquist al Priorat i la boira cobreix el poble d’Arbolí.

tu estimaves
el teu cant de victòria,
ferm a la feina

 Així ha de ser sempre quant estem vius; l’univers espiritual no té una estació d’arribada, tan sols planteja preguntes personals i necessitats espirituals que surten de les mans.

Adéu a tot el que has fet i allò que no has pogut fer; els deures varien amb cada generació i en cada pàgina de la història és diferent. Tot canvia i tu t’has lliurat fermament a la roca.

suportes el dolor,
allitada i malalta
la boca seca

Les mans de la sanadora. 2007

Els que quedem farem el que puguem fer: tan de bo puguem millorar la situació!

Fins sempre mare; que Deu tingui present l’amor que vas dedicar a la teva família i

que la terra et sigui lleu…!

María Cavallé Martorell va morir amb 99 anys el dia 23 d'octubre de 2015.

A l’amic Martí Royo

Som el que hem fet.

A Vespella . El Drac. febrer de 2011.

Amb aquestes paraules evoco la memòria d’un amic que se’n va anar tot sol, que va fer l’obra aferrada a la terra i tenia les variables del foc com l’eina vital. En Martí era un alquimista que feia del fang la seva paraula i contemplava la transmutació de l’aire en color metàl·lic quant la temperatura reductiva era l’oportuna. Quan venia al taller de Castellvell passàvem estones agradables petant la xerrada sobre aquestes qüestions, i el dia que la mufla per coure els motllos de la foneria estava llesta, a la temperatura de pastisser, li feia un truc per tel i venia tot seguit amb una careta de porc i una ampolla de vi. Parlàvem de coses quotidianes, de la feina, de la resposta social del que fèiem i del testimoni que deixàvem. Va ser així com va néixer l’amistat, l’intercanvi d’obres, converses sobre el valor del buit a la ceràmica i la col·laboració a l’obra Testimoni; una acció que vàrem fer a Vespella de Gaià l’any 1995. A l’obra van intervenir Martí Royo, Josep Mª Recasens, Pep Borrell i Rafel Bartolozzi. Va ser un treball tècnicament senzill i conceptualment complex. Testimoni va ser una de les ocultacions que ara recupero per a recordar l’amic. 

Va ser un dia festiu; en Bartolozzi llegia el que jo escrivia i, al mateix temps, Pep Borrell feia les fotos i Recasens ajudava el que podia. L’obra era una reflexió sobre el temps, la memòria allotjada a la roca, allò que persisteix i queda implicat a la matèria, la mort i la permanència. És per això que crec oportú evocar els comentaris que fèiem, els records i l’ajut de Martí per foradar la roca. La memòria del fet proporciona sentit a l’obra, serveix d’homenatge i el record porta una nota humana al present. Aquest és el modest llegat que vam deixar. 

I Testament 

Entre somriures, 

llargues hores, l'amic 

que se’n va anar tot sol. 

Dol d’una furgona cansada, 

una cinta blava a la boca, 

un adéu entre les mans. 

Tots 

junts a 

Vespella, 

testimoni 

en imatges, 

en paraules. 

Solc de sorra 

van dibuixar les 

mans de l’escultor. 

Allí, a l'eterna claredat, 

guardarem per sempre els 

efectes del que vam compartir.

Treball de la figura de Crist. 

L’obra, la idea

L’obra és la idea: l’acció d’omplir una caixa de cera amb la pols de la mateixa roca que estàvem cavant al castell de Vespella. En aquella superfície sorrenca vaig escriure l'ofrena d'un moment i en Martí posava capes de terra per cobrir el contingut. Eren paraules escrites sense pensar, veus que emergien de la brevetat i tenien la intenció de deixar un testimoni amagat. Cada estrat formava una superfície immaculada i brindava la possibilitat d'anotar idees lliures. Escrivia allò que em dictava el paisatge i seguidament, amb un sedàs tornàvem a posar mantells de terra del mateix color. Segons després de l'acció, el text no era visible; hi era però s'havia confós entre la pols. Sorprenent: els conceptes sempre parlaven de l'absència, quedaven fosos entre la presència i el no-res i, alhora, seguien allí amagats per sempre.

II Testament

El

silenci 

del pacte, 

els moments 

per recordar-nos 

entre cera i vestigis, 

entre paraules que vam 

soterrar a Vespella de Gaià, 

que vam deixar 

escrites en la 

terra molla. 

Capes 

fines. 

Capes 

delicades, 

per sempre primes, 

ocultes a l'ombra, allí, 

dins el ventre d'una roca tova. 

Pensar l’amic

La part no visible de les coses ens parla en silenci, és una realitat física que no entenem amb la raó, però captem amb els ulls de la pell i així és com penetren en nosaltres. Són accions sinuoses que assumim sense pensar, les sentim i, amb el temps, formen part integrada de la ment i del cos. L'organisme s'ha convertit en recipient sensible, en la caixa de memòries que evoquen el passat. Els que vam viure aquella experiència tenim present que l’acció transcendia el moment i la capsa-terra esdevenia un reliquiari invisible que ens representarà sempre. El ritual obre les portes d’una realitat paral·lela. 

El testimoni d’en Martí també queda present allí, la capsa és com l’urna dels murmuris on quedem implicats tots. Aquesta obra va concloure sense paraules, però ens diu que estem fets de matèria que tremola i s'agita entre absències i silencis. Ara udolen dins la terra i parlen cada dia con el Llibre d’Amic e Amat.[1]

El dia que va morir, les paraules d’exhortació de Llull són: -”Demanà l'amat a l'amic què era amor. Respòs que presència de faiçons e de paraules d'amat en cor sospirant d'amador, e llanguiment per desigs e per plors en cor d'amic”.- 

Mentre picàvem la pedra en Martí feia comentaris que ara voldria interpretar d’aquesta manera. La mort sempre deixa emboirades les paraules i les intencions. 

-La ment és una paradoxa incontestable i hem d'admetre que encara que alguna cosa es mou allà fora, encara que el món té una existència totalment independent, indiferent a allò que podem pensar, la realitat que entenem sempre és mental. La capsa de terra vibra entre impulsos neuronals i cada persona està veient una realitat diferent; la terra es fa continent de la idea.- 

A l’amic 

Entre 

les mil ombres 

i pensaments obscurs...! 

l'amic que se'n va anar tot sol 

a cavall de les flames d'un remolí, 

escuma i silenci en el fang del taller. 

… 

Els forns ja s’han apagat tots sols, 

dormen les nits mes llargues. 

Les mans descansen 

sota la taula, 

grinyolen 

portes, 

carrisquegen amb l’alè d’una fulla de saüc. 

La feina

El castell d'Altafulla. 1988

El món que entenem només existeix quan pot ser pensat i compartit i el Testimoni va quedar amagat com la realitat de l’absent. La paraula escrita és dins la caixa, dorm com la roca, però, si vam llegir “família”, som testimonis del significat. Sabem què suposa escriure: “amistat” i la feina que suposa mantenir-la. Estàvem allí i ho vam veure tots: la pedra no era pas dura. Vam posar la capsa dins la roca y la vam tapar: dintre hi hava paraules que mai més tornaran a la realitat. Aquella idea s'ha anul·lat entre les partícules de matèria equivalent, però el significat és el mateix, invisible, irrecuperable, igual que s'anul·len els pensaments quan queden interferits per nous sentiments. No podem veure-les i llavors reboten en la memòria com les persones que han marxat. Entre somnis salten i ens assalten, però ja no tenen entitat fora del que evoquen els records. Són realitats amagades dins la capsa, solapades entre les capes del temps. És com si apaguéssim l'interruptor de la ment i l'univers sencer quedés eclipsat. Aquesta realitat pensada es col·lapsa entre tenebres, així ens reclama atenció i queda absorta udolant entre el misteri de les pedres. El text ha quedat ocult, cobert d'una taca negra; ombra mental que esborra records i pensaments.

Per aquella feina tan críptica, pels bons moments viscuts: gràcies Martí!

Al ceramista 

Fredes 

les paraules, 

sempre en contacte 

amb la lenta acció de la mort. 

Avui escriuré la renovació del pacte, 

crearé la unió perpètua de l'aire i l’herba 

faré un senyal d'oli i pedra, en memòria 

de l'amic que se'n va anar tot sol. 

… 

També per aquells estimats 

que m'acompanyen, 

sempre entre 

incerteses. 

Ara, la terra es confon entre paraules. 

La mort

Mogut per l'estranya energia que havia generat la tràgica mort d’en Martí Royo, uns dies després vaig començar a escriure uns versos curts pensant en la seva memòria. Com ell era ceramista, constructor de formes buides, espais on el contingut és el no res, em va semblar oportú donar forma de copes, gerres i testos ceràmics als poemes. Amb les formes, les paraules tenien un significat diferent, s’acostaven al ceramista i quedaven amagades a l’interior: el buit designava allò que contenien. Així vaig voler fixar sobre el paper el record i també el respecte pel seu treball. 

A l’amic, el que coïa el fang amb rodes de cotxe i se’n va anar tot sol. Pels moments que vam compartir: gràcies Martí! 

Entre 

turments, l'amic 

que se'n va anar tot sol..! 

a cavall d'un núvol negre 

d’escuma blanca. 

Entre boires, 

l'amic. 

La premsa 

A la 

memòria 

d'aquella època, 

encara tinc el deute 

d'una pastilla de fang. 

També el benefici, 

compartit amb tu, 

d'una vella màquina 

per fer totxanes a pressió. 

Aparell estrany, negre i pesat 

que, a mitges, vàrem comprar a la 

indústria Llovet de Torredembarra. 

I Comiat 

Entre 

boirasses, l'amic 

que se'n va anar tot sol..! 

a cavall d’una cinta blanca 

i una fura negra, 

entre boires, 

l'amic. 

Testimoni. Vespella de Gaià. 1995. Foto: Pep Borrell

El taller 

Ara, 

en imatges, 

entre les pedres: 

aquí deixo el testimoni. 

Llarga espera en aquest viatge 

que al final ens ha de tornar a la terra, 

una vegada més presento la meva voluntat, 

aquí sempre; Esquivando la muerte.[2]

… 

Aprofito per confirmar-vos el 

desig de permanència. 

… 

A la teva memòria, 

seguiré valorant 

la feina iniciada. 

Entre les formes 

amagaré el soroll 

del taller com una 

melodia sense final. 

Les mans 

La 

teva lliçó 

m'ha fet valorar 

aquest costat de la vida, 

però si l'imprevist m’atura l’alè, 

si en qualsevol revolt m’agafa les mans, 

si la boca no permet esquivar la finta mortal, 

amb conformitat l'acceptaré i amb temps prudencial, 

aprofito l'avinentesa per acomiadar-me de tots vosaltres. 

Dels amics i companys que ens hem entès i també d’aquells que 

no ha estat possible. Una vegada més, confesso un profund agraïment. 

Agraït a les meves mans que han estat sempre ocupades 

i al meu pensament que m'ha mostrat l'única 

realitat que era capaç de presentar-me. 

Fred 

el fang tendre, 

fredes les mans, 

freds els llavis 

que mai més 

parlaran. 

II Comiat 

Entre 

boires, l'amic 

que se'n va anar tot sol..! 

a cavall d'una euga negra 

amb la crin blanca 

entre boires, 

l'amic. 

A Martí… a l’amic! Que la terra et sigui lleu. 

Martí Royo i Tàrraga. Hospitalet de Llobregat, 20 de gener de 1949-Altafulla, 18 de juliol de 1997. 

Tex: Rufino Mesa Vázquez. 2001-2020 

en el silenci 

s’allunya la memòria 

dels dies daurats. 

[1]Llibre d’Amic e Amat. Ramon Llull. Paraules per cada uns dels dies de l’any. 

[2] Esquivando la muerte. Crónicas de un infarto y seis anginas de pecho. 2001. Llibre sense publicar.