Páginas vistas en total

lunes, 13 de abril de 2015

A la memòria de Jaume Coll: el mestre.


Jaume Coll.  Blanes, (Girona) 1937, illa de Hierro,  (les Canàries) 8 d'abril de 2015

A la memòria de Jaume Coll: el mestre.

En Jaume Coll va ser un professor singular, tenia una forta personalitat i projectava cert messianisme amb la formulació i creació del seu discurs. Era una persona de pensament complexe, d'estructura robusta i paraula críptica: l’enigma era la millor arma dialèctica que tenia. Això obligava sempre a interpretar-lo i en moltes ocasions a simular que tot estava entès... En ell no servia gaire la literalitat de les paraules. El seu discurs quedava dissolt en els gestos, les mirades, les interjeccions i els silencis. Vestia fosc: tot ell quasi be negre, i això també formava part del seu predicament i forma de ser. Era una manera de fer èmfasi en la negror de l’existència humana, de renunciar als artificis i de centrar la mirada en una petita esquerda de llum... Hipòtesi llunyana que, en la nostra ment ansiosa de preguntes, pot ser ens il·luminava...

En Jaume era d’aquelles persones que marquen la trajectòria als qui cerquen un camí diferent, als que tenen inquietuds i ganes de mirar amb ulls plens de desig. Ajudava a les persones que necessitaven del clamor de les preguntes, no a aquelles que cercaven respostes i solucions ràpides. Ell formulava qüestions insolubles i la inquietud que generava suposava un sotrac espiritual davant el món: alguns van quedar atuïts. 
L’art era un tema secundari: sols ens va parlar una vegada de Marino Marini. Les seves paraules eren ajustades i les repetia com un “mantra”: encara ressonen al meu cap...

-l’home, l’espai, l’entorn-

Aquells que vam tractar-lo com a professor no vam quedar indiferents i la seva senyal és encara present en nosaltres. El seu mestratge és mes clar i radical just per que no ha generat escola. Tots aquells que vam estar amb ell hem fet camins diferents, hem optat per àrees d’expressió i recerques individuals. Els que vam quedar en sintonia amb el seu tarannà recordarem sempre “al personatge”: va ser molt el que ens va donar. Respectarem la seva memòria com una part de nosaltres i mantindrem la sobrietat en la vida com un valor a cultivar... Ara sols podem desitjar que descansi en pau i treballar en la nostra linia per horar la seva memòria.

Algunes persones deixen un rastre indeleble en els demés i sens dubte Jaume Coll ha estat una d’aquestes persones: les vivències que ens va fer experimentar no s’obliden mai. Ara que és el moment per pronunciar-se, penso que és oportú recordar les coses que ens va donar en vida. Personalment faré menció a algunes vivències que em van marcar profundament i de les quals estic profundament agraït...


Dos referents a l'espai


 L'home forma l'obra, configura l'espai i és concient del límit: dins-fora




Surt de l’obra i mira el passat: el que queda es memòria...

Records d’una època
L’Any 1974 Jaume va fer gestions per a que alguns dels alumnes que estaven a classe d'escultura annexi’m al taller d’en Miret a Sant Andreu de la Barca. Ell i en Mainé van realitzar allí el retaule de Torre ciutat i tenien influència per gestionar l’afer... Ara penso que vam anar el Sebastian Majadas, Abel Figueres, (...) i jo. Allí vam disposar de les condicions optimes per fer escultura entesa com tal, recursos que mancaven a la que llavors era Escuela Superior de Bellas Artes.

L’estada va ser una experiència molt enriquidora, he de dir que en un sol any vaig aprendre mes que en la resta d’anys de carrera. De sobte vam gaudir del material que volguéssim i de les eines necessàries per fer obres de gran format. Vaig treballar com sempre i en aquell moment vaig treure un rendiment molt favorable. Sens dubte allò em va marcar i el que he fet després va ser motivat per l’experiència de treballar en un taller amb condicions optimes...

Un dia que descansava de la fatiga d’un bloc que havia de "foradar-lo per veure que hi havia a l’altre costat", vaig agafar uns alabastres petits i de manera rapida i expressiva vaig fer uns caps: tant sols eren uns cops de gradina sobre la pedra. Quan va arribar en Jaume i va veure el que feia em va dir...

-¡Aquestes merdes fas!-

Va marxar sense dir res mes, però jo vaig entendre perfectament que estava perden el temps. Però... podia haver tingut una actitud diferent: tot és possible en el món de l'art. Anys mes tard l’expressionisme alemany feia furor y els troncs de fusta es modelaven a moto-serra...

Uns mesos mes tard vaig fer “objecte per viure l’espai” una reflexió cartesiana sobre les questions de l’espai afegint-hi la dimensió psicològica i la temporal. La que proporciona l’experiència de ser referent, (part integrada en l’obra) i la que s’esdevé del desplaçament temporal: l’home surt de l’obra i la contempla.

Vaig ficar al Jaume en un forat i el vaig colgar fins als genolls, ell va quedar enfrontat al dos pals de telèfon formant un triangle. Després va sortir i va mirar el resultat... Tampoc em va dir res, però va marxar amb un somriure de costat a costat de cara.

Sempre m’ho va recordar i sempre recordaré al Jaume marxant, d’esquena i amb el somriure enganxat a la seva ombra...

1 comentario:

  1. Hola Rufino, aquesta notícia m'ha deixat tocada. Gràcies per penjar-ho.
    He intentat fer un comentari a la teva entrada i no puc, doncs m'obliga a ser d'alguna xarxa i no és el cas.
    T'envio el comentari enganxat més avall per si el pots introduir tu.
    Gràcies,
    Maria

    El primer curs que en Coll va venir a aquella Escola de Belles Arts, "la de l'època morta", retrògrada, nefasta per a l'art, encara en el franquisme, aquell any vaig tenir-lo de professor. L'arribada d'en Coll va ser un raig de llum en mig d'aquella deplorable escola que es trobava permanentment entre l'ensopiment i el coma, amb un projecte educatiu del segle XVIII o XIX conservat més de cent anys en formol. En Coll era un ésser ple d'enegia, un autèntic creador, amb una gran capacitat, intel·ligent i generós. Sí, va dir que hi havia vingut a l'escola amb la intenció de fer-hi grans canvis! i els va fer, i les altres escoles de l'estat espanyol s'hi van afegir. Va treballar decidit i bé per a que els futurs estudiants d'art tinguéssim una escola digna, va ser MOLT IMPORTANT el que va fer. La Facultat de Belles Arts li farà un homenatge? La Facultat de Belles Arts li hauria de dedicar una sala, com a mínim.
    Maria Casassas

    ResponderEliminar