Páginas vistas en total

martes, 8 de septiembre de 2015

A L’amic Joaquim Barriach


Joaquim Barriach Sugrañes. 31-8-2015

A L’amic Joaquim Barriach

Quan vaig arribar a Reus a finals de la dècada dels setanta, el primer que vaig fer va ser conèixer el territori del Baix Camp i així vaig arribar a Castellvell... Un any més tard, vaig conèixer a Joaquim Barriach, va ensenyar-me un tros de terra que feia servir d’hort, ens vam posar d’acord i vaig comprar-la: als dos anys ja tenia feta la casa i el taller. En aquest petit territori vaig passar els anys més importants de la meva vida: vaig fer molta obra com escultor, vam criar els  nostres fills i vaig veure com el poble es transformava i passava a la modernitat.
L’amistat amb en Joaquim va ser sòlida i mai vam tenir altres paraules a la boca que la conversa amable de dues persones que s’escolten i aprecien mútuament.

Tot té un fi i en Joaquim ja ha fet el final del viatge i hem de considerar que la seva feina ha estat la d’una persona exemplar. Amb la seva senzillesa ens ha deixat un regal admirable i amb el seu somriure ens va fer passar estones agradables, humanes i memorables. Recordo quan passava amb el tractor per davant de casa i parava uns minuts davant l’encavallada on vaig fer les escultures “Senyals a la pell”. Conversar uns minuts amb ell era una manera de retrobar-me amb les coses amables de la terra, descobrir la natura amb els seus ulls i constatar com la seva prudència s’ajustava al meu descans. Ell era pagès, amant de la natura i devot de deu, tenia l’ànima de poeta i els ulls preparats per veure la llum del sol. Saludar-lo era agafar un tronc d’alzina que s’ajustava eixuta: la seva ma era un poema fet de treball, de temps i ferides greus. El seu caràcter era sempre amable, al parlar hi posava èmfasi en lo que deia amb un somriure generós que li transformava la cara. El seus temes preferit eren la natura i la condició humana, en moltes ocasions parlàvem de qüestions d’alta complexitat i ell sempre tenia coses per dir plenes de sentit. Vaig aprendre mol d’ell, de com tenia cura de les plantes, les eines, els amics i les bones companyies. Era un home calmat i penso en els plecs de la seua fesomia com sento els solcs llaurats entre oliveres. En el seu rostre es dibuixava el que era, terra treballada que emociona.
Recordo que un dia estava treballant-hi una pedra gran, una dama ibèrica amb un cavall d’escacs entre els dits. Ara aquesta obra està a la porta de l’ajuntament de Gandia i he de dir que no he sentit ni llegit mai cap comentari intel·ligent sobre ella. Sols tinc el record de que en Joaquim em va dir:

-Sembla que el cavall és la seva ànima y la presenta com una joia que marxa del seu cos.-

L’esperit humà vol tocar la frescor de la terra anunciada i en ocasions s’endinsa en els espais “promesos”, però algunes vegades descobreix que aquests paradisos hi son a prop, just allí on vivim: en Joaquim va descobrir això.
Cultivar l’amistat, l’excel·lència, la raó, és part de la referència bàsica de la vida i en aquesta situació es pot trobar la pau interior. És una situació espiritual on la mirada gaudeix de llum pròpia ja que mira de manera franca i amb els ulls interiors. Algunes persones troben entre oliveres i garrofers aquesta llum, aquest silenci filtrat entre les feines quotidianes. Es un espai reconegut i propi on l’alè del treball es congela en el temps i un segon d’existència és suficient per entendre l’eternitat. Per a ells la realitat és la pols de la terra y al treballar-la, al pensar-la i gaudir-la, es fa fèrtil i estètica.
Aquesta feina no ha tingut mai la consideració de la societat, no s’ha fet del pagès un heroi de la gran batalla: la feixuga feina de cada dia. Els herois no són fets d’ossos, de tendons, de suor, de pols i pell cremada, son fets de somnis i d’heroïcitats literàries. Mai s’ha valorat la pell cremada pel sol, les mans plenes de llagues, els ulls clucs de la solana i l’esquena doblegada pel pes del silenci. Aquests homes no tindran mai una pàgina en la història si no és que fan un acte de rebel·lió, una pàgina de “comuneros”. En ells prima la pau dels diàcons, dels homes bons i la seva feina té la mesura del silenci. Al final res és tot i la herència que deixen son imatges amoroses amb la presència d’alguna cosa viva: el seus fills, familiars i amics. Les seves mans treballen i restauren el paradís cada dia, més ben dit: la part física del cos s’obre per comunicar-se amb la natura i fer-la fèrtil. Així sembla que l’ésser sensible és part implícita de la gran campana, en el seu estat més primitiu vibra de manera sincrònica i unívoca i conserva certa memòria que es manifesta fora de la voluntat personal. Són poques persones les que tenen les “cordes afinades de la natura” per vibrar amb aquesta sintonia. És un escenari de sublim solitud, una situació mental en la que es difícil comunicar als altres el que estàs sentin i veien.
La majoria de les persones són indiferents al batec de la terra i quan s’aventuren en aquest territori es fan enrere esfereïts, cansats i amb l’alè de l’agonia. La intel·ligència es conrea en l'acció de pensar, d’actuar amb les mans i alliberar intuïcions ens ajuda a teixir l'ànima per allitar-nos en ella. Aquesta dorm entre allò que som i el que volem ser i es matisa amb les accions, amb el treball i es poleix i augmenta quan l'esperit s'eleva a la comprensió dels misteris del món...
L'alè que ens anima en la feina que fem és la medul·la etèria i mòbil que recorre el cos sense parar, és un flux constant que ens permet la marxa airosa pels camps de conreu. L’home de camp, l’enamorat de la terra respira els clamors de les oliveres, els gemecs dels ceps, la paraules humils de les avellaners i la veu robusta de la muntanya. Ell entén l’estat de l’aigua, el verdor de les plantes, el dolor de les plagues i la sequera.
En Joaquim era una persona unida a la terra que feia poesia amb les urpes del tractor, que prenia la distancia justa entre ell i la feina que feia.
Com substància espiritual el bleix que treu de la boca és el poema de l’home del camp i el seu respirar ens fa viure en la nostàlgia i a l’espera d’alguna cosa que hem perdut. Ens fa sentir en la dependència d’un corrent d’aire que rega els pulmons com un fil d’aigua rega les arrels dels arbres. Cada segon ens recorda que enyora fer-se vent de l'est, rugit de tramuntana o mineral auri: és una cantarella permanent que perfora el pit i no deixa d'avisar mai: quan para és que ja estàs al jardí dels joncs amb el Joaquim.
El cansament, la fatiga, el dolor i l’agonia ens menja el cos, ens deixa eixuts com pergamins transparents. En ocasions m'enfado amb el destí de tot plegat i en la meva rebel·lia deixo de bleixar fins arribar al sofriment: és un instant que allargo tot el que puc però alguna cosa hi ha dins meu que m'obliga a obrir la porta dels pulmons. Llavors accepto que això es tot el que m’esperava i que la vida s’ha d’apurar fins l’últim moment encara que sigui per fer una estampa plàcida i assossegada més enllà de la vida.



Rufino Mesa Tarragona 6-9-2015

No hay comentarios:

Publicar un comentario