Páginas vistas en total

lunes, 13 de abril de 2015

A Ramon Ferran




ARamon Ferran i Pagès. Reus, 14 d'agost de 1927, 2 de gener de 2015

A Ramon Ferran: que en pau descansi

R. Ferran ha mort: que la terra li sigui lleu i la seva pau ens ajudi a continuar el seu exemple. Ha mort l'amic i company d’escola; el professor de molts dels artistes que ara gaudeixen de les seves aportacions; el gravador que feia servir màquines de comprimir l’asfalt per a registrar la textura del carrer, l’escultor de figures religioses i personatges de dolorosa vida interior.

Compromís i èpoques difícils
Els anys de la transició van ser delicats. La incertesa política, l’econòmica i la construcció del futur eren una llosa feixuga que havíem de desplaçar. L’obra de Ramon Ferran va ser el resultant d’un treball ben travat amb l’època i la cultura catalana. Ell va compartir plenament l’esperit de la transició. Va implicar-se en les creences cristianes, va unir-se a les propostes de la societat civil i a les idees i canvis socials que aportava el PSUC.
En aquells anys (1979) vaig conèixer al Ramon Ferran i a altres professors de l’Escola d’Art de Tarragona, entre ells a Mariano Rubio, l’autor del magnífic llibre sobre la història del gravat [1] Entre les coses a destacar d' aquell llibre eren les aportacions a les arts del gravat, la gran dosis de llibertat que havien assolit i les agosarades recerques que Ramon Ferran i Mariano Rubio havia introduït a les tècniques d’estampació. La valoració de la matèria que els artistes dels anys cinquanta havien introduït, ells les van passar incorporar a l’obra obtenint-hi magnífics resultats. La plasticitat del paper, l’expressió de les textures, la simplicitat estructural i alhora la feixuga trama de relacions, feien d’aquelles composicions unes obres de gran interès expressiu.

La matèria
L'art matèric va ser motivat per diverses qüestions: la primera, com una reacció a l'art geomètric que havia sortit de la Bauhaus, per l’altra, van ser induïts pels desastres humans que s’havien provocat a la Segona Guerra Mundial. Una reacció similar es va donar en la primera gran guerra amb el grup Dada, els artistes van qüestionar l'eficàcia de la raó i van reaccionar de manera irònica i critica cap el sistema, des d'una postura individual. Però el motiu més important va ser el reconeixement directe dels valors expressius i simbòlics que emergien de la matèria al marge de les formes que representaven.
Fautrier va ser l'iniciador dels gruixos, dels empastes i relleus, ell va donar la possibilitat a que la matèria parles el seu llenguatge, s’expliqués amb la seva pròpia naturalesa. La pasta de color es convertia a les seves mans en un element dúctil que s'expressava de forma directa amb els matisos més delicats, amb les impressions més íntimes del ser. Després dels desastres que s'havien viscut l'obra de Fautrier va entusiasmar al públic, el qual, ràpidament va trobar una relació directa entre la seva pintura i la lluita per l'existència humana.
Ramon Ferran va saber incorporar questa relació expressiva; les planxes de resina proporcionaven al gravat textures, relleus i formes que ajudaven a les presències del color i a la rotunda disposició de la matèria.

La transició

Va ser una època dissortada amb pocs recursos i estímuls públics i privats. Però no tot era negatiu, teníem capacitat de treball i disposició esperançadora. Confiàvem en el futur i en les nostres possibilitats. Les qualitats humanes que havíem cultivat augmentaven les ganes de sortir de les ombres del franquisme i entrar en un període de llibertat. La generositat dels més grans va ser cabdal. Van ser ells els que ens van guiar a tots plegats per les dreceres de la il·lusió i van saber crear un període de llibertat, creació i construcció de idees que ha deixat el període més prolífic que, molt probablement, han tingut les nostres contrades al llarg de la historia. Enyoro aquells anys i sento profundament com hem derivat el discurs social i artístic cap a unes terres ermes i de cultius improductius. Després de tantes hores de feina, de disposar magnífiques publicacions i equipaments culturals, ens troben en una situació de total abandonament.

Cada creador és fill de l’època. La seva manera d’explicar el món és, també, la visió que la col·lectivitat té sobre si mateixa. En ocasions els creadors troben un lligam generós i subtil amb l’inconscient col·lectiu i poden connectar en capes profundes de la seva ànima. En altres moments destaquen dels creadors allò particular que és compartit per tots. Als artistes els hi pertoca fer el que fan i sense propòsit tàcit s’esdevenen en els cronistes del que ha passat. De vegades els creadors configuren la veu del poble, teixeixen amb claredat la imatge dels seus ideals i produeixen la forma explícita de la seva ànima. La resposta al seu imaginari és tan poderosa, tant evident, que sigui el resultat que sigui, podrien nomenar el seu treball com el “coneixement superior d’una època”. El que fan els creadors és el que queda i això es tot el que la historia ens pot presentar d’aquella societat, el que podem estudiar i valorar posteriorment. El resultat de la feina és una qualitat espiritual que emana de la sensibilitat de l’època, de les aspiracions intel·lectuals i de l’imaginari col·lectiu.
Ramon Ferran va fer el seu camí com professor, escultor, gravador i artífex de multitud de medalles per la casa de la moneda.
Així valoro al company de feina...

Camí de l’amic,
la seva mort contesta
rèquiem de llim

deixes memòries,
veus que a peu marxen
sense sabates

Rufino Mesa
Gener 2014

No hay comentarios:

Publicar un comentario