Páginas vistas en total

martes, 25 de febrero de 2020

María Cavallé Martorell



María Cavallé Martorell

 A la mare, amb respecte i enyorança.
Per l’amor dedicat i la teva paciència, per l’ajut als meus fills i als teus nets, per la consideració que vas esmerçar al treball i als demés: gràcies, mare!
vas tenir cura
pacient: avia florida
dels meus petits
Estimaves la vida i ella et va respondre amb tanta generositat que brollava tota sola al teu voltant, feies un arbre d’un esqueix i un jardí salvatge d’uns rosers ordenat.
sento el teu pit
com una orquestra
amb dos tambors
María era creient: la realitat de Deu era indiscutible i els seus sentiments estaven fonamentats en l’esperit de l’església. Així, respectant la seva creença, diré tot seguit: estàs amb Déu, al sostre del teu somni i el Senyor t'ajudarà sempre.
quan enraones
escolto els teus mots
com carícies
Ara estàs callada amb les mans a la roca, enlairant una senyera blanca als singles del Montsant. Allí, aquí, al vent, diposites suaument mormols en un forat. Per tot allò que vas fer i no pot explicar-se, et dedicaré unes paraules d’agraïment.
son campanars
on s’oculten les ànimes
ja silenciades.
 Seran haikus lliures, espontanis, sorolls de roca prima com les cendres que cauen del cel. Pot ser seran el consol a la teva absència, un cant que ressona amable després d’una vida llarga, pacífica i sacrificada.
Per al teu esperit amable i entregat, respectant la teva memòria i creença, canto a l’alba:
 al·leluia, al·leluia, al·leluia!
 Així fins al final del temps quan els segells siguin oberts i les set copes estiguin plenes d’ambrosia...
Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant.
Com era al principi, ara i sempre… pels segles dels segles. Amén! 
hostatges de mort,
anem a fer el viatge
més lluny possible
 Comiat
Comiat al sol i la lluna. Turó de Lleida. 2012
La raó s’apaga con la llum del sol, cada dia ens anem amb les ombres. Et vaig dir: mare, vols que anem a Lleida? Allí sonen campanes als misteriosos tossals plens de pomeres i la foscor te la força de la resurrecció. Vas dir: sí, anem! Quan vam arribar la dèbil llum del sol marxava i els turons perdien el poder del dia. Vàrem pujar i amb l’últim esforç, ho vas entendre i vas fer la feina. Havies d’acomiadar-te dels astres i la lluna era de plata!
entre el reflex:
el cavall de turments
ja s’apropava
Estaves joiosa amb un mocador a la ma, el vent acariciava la teva cara, com quan eres jove. Vas dir: --adéu, adéu, a tots dos!
 Poc a poc la llum s’anava tornant taronja, el paisatge es va inundar de nit i, davant els ulls, un oceà de fruiters s’apagava. Com deia Joan Maragall en uns versos dedicats a Jacint Verdaguer:
“El sol i la lluna
hi aniran passant,
el sol i la lluna, i el mar al davant”.
 Quan els camps de pomeres eren ombres, teranyines que confonien els sentiments, quan les mans cansades no podien enlairar-se i quedàrem sols, vas col·locar les idees al seu lloc. Entre presseguers i pruneres, els camps quedaven abandonats a la foscor: llavors vas dir adéu. Sense ocells, conills ni llagostes, quan l’acomiadament ja era un fet entès com la calma absoluta, vas dir adéu; una vagada i altra. L’entrega al món va ser vital, declamada i entesa com el fi de l’existència. Després vàrem tornar en silenci amb el goig de la feina ben feta.
pols de la terra,
la veu del sol descansa
retorna l'alè
 Mare, la raó dorm en mig de les oliveres, entre el verd i els reflexes de l’aigua. Ho sents, mare? Si, ara ens queda la part més important del ser, la que s’expressa en el símbol i tot el que resta està ací, a la foscor, implicat en el no res.
a la teva ment
ressonen les campanes
sota la roca
 Defalleixen les llums de les paraules, la voluntat creativa deixa el senyal a la terra, la força mental col·loca la llavor al solc excavat amb les mans. Mare! Què et sembla si enlaires el mocador, com si diguessis adéu a l’oceà sencer i saludes a tot el món.
retruc, flor de nit,
campanes o esquellots,
ànimes d’aire
 Així vas moure el mocador, la senyera blanca, el símbol de melangia, amb l’amor dels que més estimaves, calmada sempre, com el dia que ho vas fer al mas de Juan Pau; la casa dels teus avantpassats.
bol d'or, on la ment
esberlada, fins trencar-se,
es fa pols de llim
L’art
El retorn. 2006. Riera de Maspujols.
A les accions vas fer el que et deia, vas posar les mans a la roca i en contacte amb la terra, vas sentir que el sagrat estava amb tu, et tocava la pell i et deia: tu confíes en la humanitat!
en el centre,
l'ànima dislocada
trontolla sola
 María creia que l’anàlisi de la realitat era per mig de la fe, confiava en el missatge, tenia la creença absoluta en el deure, en la litúrgia i en el benefici del ritual. Pensava que calia viure la vida i la realitat en la seva dimensió simbòlica. Tot era llum mental al creure i conduir-se pels sentiments. Podia menystenir allò que presenciava, contradir y mesurar amb la emoció allò que il·lumina la raó.
Et deia sobre una frase de l’Andreu: perquè dic no, quan desitjo dir si?
-No parlaré mai més… Va ser la decisió mentre feia amb escaiola una copia de la teva boca.  
gerro trossejat
camí dels immigrants
les mans fecundes
 Mare, el dolor arriba amb la cara emboscada, veus la lleialtat dislocada? Veus l’aigua contaminada, les idees àcides, la supèrbia irracional? Vas presenciar la guerra i vas tractar els esperits perduts, consternats, residuals i aquells que capgiren el que van fer, aquells que van rentar-se la cara en una sola nit. Va ser com ara? Escoltes les històries inventades, terribles, senzillament brutes.
-Sí, les sento, les vaig viure i les vaig patir. Què podem fer ara que tot és perdut!
estic atenta.
sonen cançons antigues
a la memòria
Aquí ploren les idees creatives i parlar és perillós, tot és tenebrós i estem nafrats. Escolta atentament: -no parlaré mai més...! No hi ha solució racional, el niu de confusió que s'ha creat ens lliurarà al que tu vas viure i, a vegades, parlaves amb memòria precisa.
entre espines,
paraules i ferides,
corona de Crist
El món material és eteri com les idees que brollen de l’inconscient, és producció fugissera plena d’incertesa. A la ment hi ha un animal ferotge que udola dia i nit: desorientat, riu i plora. Ara sols ens queda l’ocultació com absolució i la mentida com estratègia. A cada família obertes clamen mil tombes i falten paraules per entendre què ha passat.
Mare! és possible que hi hagi alguna relació oculta? Et sembla que la realitat final és allò que vèiem el dia que vas acomiadar-te del sol i la lluna.
pólvores de dol
respires esbufecs
dins del llacor
Comiat als absents. 2007

 Aquell dia vas ser una heroïna, tenies l'ànima despullada davant l’univers, humil i encimbellada al turó de Lleida. Performer de llum, on la il·lusió ja era pregària, la voluntat un murmuri, les conviccions una ombra que marxa; allí, van quedar depositades, lliurades, totes les impostures al enlairar el teu mocador blanc com una senyera de pau.
veus de cúmuls
terra de l'esperança
al marxar sola
 Mira el sol i la lluna com dansen a les cambres del cel i en el fons de l’oceà. Tu que tenies una flor viva a les mans, mira com ara els arbres cobreixen els Motllats i el tossal de la Baltasana.
les teves cendres
alimenten farigoles
totes les tardes
 Per aquells que son com tu, que repleguin bolets, caragols i romer. Que aprenguin la propietat de les plantes i que deixin que la vida surti sola entre les teves mans.
mai s'adorm l’alè
que no rellisqui el peu,
vigilem sempre
 Et vaig demanar fer una obra permanent i em vas dir que sí; després va ser un relleu en bronze. Primer vas posar-te d’esquena i vas marxar a les cambres de la foscor, així vas fer-te llum de comprovació i d’anàlisi. A la riera de Maspujols, vas anar-te per camins germinals, contingents i divergents. Aquests són les dreceres que intervenen la mort i la primavera, les idees que germinen al terra com les llavors de Persèfone.
ja sóc el futur
com el sol reneixo
de matinada
 Vam fer una cova amb forma humana i vas entrar, la teu cos quedava retallat al rocallós del barranc, així es va formar la iconografía de Maat, l’equilibri de la justícia universal: allí, a la foscor, vas lliurar l’alè damunt de la balança. 
al teu costat
el sol no ens farà mal,
la lluna tampoc
En l’acció de tocar la pedra, en l’acte comunicatiu amb la matèria, deixem les emocions i podem arribar a plorar en un acte de plenitud. Notarem com el calor del sol puja el color de la cara i com la seva força arriba a sufocar l’angoixa. Fins i tot, podem rebre certa excitació i sentir com el cos rep el trasbals d’una realitat pressentida. Penso com tu: és tan perenne l'alè de la eternitat!
te guarda la vida,
vigila per sempre més
els teus passos
A pesar de la timidesa i la edat, et vaig fer un motllo de tot el cos: després el vaig passar a bronze. Com una deessa antiga, ets una invocació permanent instal·lada en una de les capelles de Glíptica. Marxaves més enllà de la raó, d’allò conegut. Per la confiança en mi i, en la idea de transcendir la vida, et vas permetre deixar una senyal forta per tots nosaltres. Tu mostraves l’esquena a la història, entregada i decidida, acceptaves el destí al marxar cap a la foscor.
aquesta terra
et trobarà tranquil·la
tota la vida
 Mare, està freda? Et deia quan posava l’escaiola damunt la teva pell. 
els morts en la fe,
acolliu-la en la vall
de l’esperança
Susurros en un agujero. 2004

 En l’observació del món has estat com llum de l’alba, el calor del sol i la matèria fèrtil has tingut al palmell de la ma. Vas ser l’esperit de les plantes, la llum activa a l’impuls sanador de la farigola, el llorer i la marialluïsa. En l’art de la vida has deixat induïda la mirada simbòlica i has descobert i mostrat el revers de la realitat.
la llum de l'alba
porta noves notícies
amb cada núvol
Mare, tu que havies deixat els murmuris en un forat i les teves pregaries sonen encara al ventre de la terra, pots estar tranquil·la: has fet el possible per ajudar a la vida.
les mans eternes
del qui murmura al forat
en temps difícils
 Les teves demandes han estat escoltades, ninguna persona ha tingut el valor de guardar els secrets tant confiadament com tu.
solc de salvació
la terra resguardarà
l’alè dels amants
Actualment part de la memòria s’ha esborrat. La coordinació de les idees és l’actitud més amable i oberta, la que ha de renovar l’expressió artística en una ofrena al teu record. 
ets llum resplendent
un llentisc entre els dits
un remor al vespre
Per l’Andreu, pel Víctor, has passat anys de melangia i la trobada amb el pou dels murmuris va ser una epifania. Recordo que vaig escriure: - He dut al lloc de la ferida a Celia Méndez Delgadillo, oriünda de les planes de Santa Cruz a Bolívia, i a Maria Cavallé, la "carbonera" de Reus. Les dues havien de mussitar les seves incerteses en aquell forat de secrets.
camins de menta,
timó a les muntanyes,
romer i cascall
La mort

Capella Glíptica. Tornada. 2005

Un dia vam parlar de fer una obra per “la parada llarga”; Finestres de la Mussara, un lligam permanent a la memòria de les dues famílies que van unir el seu destí amb aquella terra i, els records, les senyals, els noms, quedaven presents i ocults a l’obra. Allí és present un resum fidel del que ha estat la teva família, amb la humilitat i la dissort de tot plegat.
com les paraules,
els plaers de María
es van fer terra
 Adéu altra vegada: hi ha un fet que confirma el comiat. Adéu als absents entre les valls d'escuma del Montsant, un oceà que emergeix lentament i cobreix de blanc les reserves d'esquist al Priorat i la boira cobreix el poble d’Arbolí.
tu estimaves
el teu cant de victòria,
ferm a la feina
 Així ha de ser sempre quant estem vius; l’univers espiritual no té una estació d’arribada, tan sols planteja preguntes personals i necessitats espirituals que surten de les mans.
Adéu a tot el que has fet i allò que no has pogut fer; els deures varien amb cada generació i en cada pàgina de la història és diferent. Tot canvia i tu t’has lliurat fermament a la roca.
suportes el dolor,
allitada i malalta
la boca seca
Les mans de la sanadora. 2007

Els que quedem farem el que puguem fer: tan de bo puguem millorar la situació!

Fins sempre mare; que Deu tingui present l’amor que vas dedicar a la teva família i
que la terra et sigui lleu…!
María va morir amb 99 anys el dia 23 d'octubre de 2015.


No hay comentarios:

Publicar un comentario