Carles Amill
...i les persones se’n van,
deixen demandes no ateses
i els calaixos plens de papers
que cal ordenar algún día.
La memòria
Mogut per l’estranya energia que havia generat la tràgica mort de Carles Amill, uns dies després vaig escriure aquestes paraules pensant sobre la fragilitat de la vida, sobre allò que deixem en el pensament dels altres... tot plegat, sobre el que quedava de la seva memòria.
El Carles era, a la seva manera, un lluitador incansable, buscava un camí afí al seu caràcter i, en el seu trajecte, ens vam trobar a Tarragona el juny de 1980. Va ser una trobada amable, ell sabia instaurar a l’instant una amistat ràpida i oberta. Eren els dies en que fèiem els exàmens d’oposicions a les places de pintura, escultura i dibuix, llavors vàrem compartir les il·lusions d’un projecte que ja tenia certa entitat. La proposta pedagògica que portàvem a l’Escola D’Art de Reus va ser un incentiu especial i ell va col·laborar amb entusiasme en el seu desenvolupament. La filosofia del centre va ser elaborada l’any 1979 per un grup d’artistes de la ciutat. Les idees bàsiques eren engrescadores i van quedar publicades en el primer comunicat de la revista Tascó i ara en el llibre, Tascó: Escola Taller d’Art de Reus.
Reus Groc
Quan vam guanyar les oposicions, en Carles va assumir aquests principis i va aportar una manera de fer plena de llibertat. Va ser un professor unit als alumnes més inquiets, va connectar molt bé amb la dinàmica de la ciutat i va ser respectuós amb el tarannà del centre. La relació personal amb el Carles no sempre va ser fàcil, però jo vaig veure en ell una persona fèrtil en idees i un gran transmissor de neguit creador. Parlar d’art amb ell era recórrer un camí que suggeria paisatges inexplorats i el debat prenia un nivell inusual en una conversa entre amics o companys de feina. Va ser amb el Carles i el nostre amic comú Juan Duran, que una nit de fum i vi de Capçanes vaig exposar-los la Breve introducción a la teoría del escamoteo. Ells van estar molt atents i alhora polèmics, ja que no era el moment per a la valoració del concepte, pel contrari, era el moment de l’acció expressiva i en aquest tema el Carles es trobava ben situat.
Els referents estètics que llavors movien el Carles eren eclèctics, la metodologia de treball derivada de les performances i les manifestacions del body-art, més concretament, de les accions d’Ives Klein. En certa manera, tothom feia ús del concepte a la manera post-duchampiana. Cal, però, no confondre les idees i les actituds. És possible que la pintura de M. Rothko o les magnífiques pintures que C. Twombly va presentar al palau Velázquez a Madrid repercutissin més intensament en les línies creatives que va desenvolupar.
Aquest període era també una època de llibertats i de somnis personals, s’actuava per motivacions espontànies, feréstegues, idealistes i, fins i tot, emboirades d’una certa innocència. Una època en la qual es prescindia força dels resultats i seguíem els impulsos que dictaven les vivències de cada instant. Segurament el fet de deixar l’Escola i marxar cap a Amèrica va ser fruit d’aquesta il·lusió idealista.
Cercar i trobar
Cercar una espiritualitat renovada és sempre una feina individual que s’esdevé col·lectiva, una epifania comunitària, i crec, honestament, que a Reus van ser moltes persones les que van treballar en aquesta direcció. Així mateix, en aquest moment confio que altres persones estiguin redactant idees similars sobre la memòria del Carles. De fet, el tema és a l'aire, sento com sura per damunt les contingències, com un núvol que anuncia les pluges de primavera. De vegades, hi han circumstàncies, elements perfumats, que posen en circulació pensaments nous i, si els sentiments queden implicats en la gent, entren a les escoles i als tallers dels artistes; els canvis són possibles. A Reus es va produir una circumstància especial i aquells que la vam viure ens podem sentir satisfets. També he de dir que aquelles circumstàncies espirituals no son fàcil de produir, son oportunitat en la història d’un poble que sovint queden oblidades. Tots hem d’estar atents a aquests moments fèrtils, daurats i renovadors.
Un centre que valora l’experimentació, on els professors i el alumnes treballen en propostes similars, on la relació entre el col·lectiu és horitzontal, en el qual la vida de la ciutat entra a les aules, és una institució viva. L’escola va aportar una experiència de deu anys i els artistes de Reus van aconseguir un gran nivell de reconeixement a l’exterior. El Carles va marxar i va ser escoltat a la tornada, va tenir el calor institucional i col·lectiu. Es d’agrair aquests gestos de reconeixement que ens fan viure en l’esperança de que som actors d’una aventura que millora lentament.
13 F
El dia de l’ocupació del parlament a Madrid - el dia de Tejero -, professors i alumnes ens vam trobar a casa, allí també va estar el Carles, ell era partidari de fer alguna manifestació. Vam passar les hores fumant i parlant fins que el Rey va aparèixer a la televisió i l’aldarull va quedar aturat. D’aquesta manera vivíem la política, les festes de carnaval, el dia del llibre, o les intervencions al carrer, com és el cas del Reus Groc, les pintades al carrer Monterols, etc. tot es feia de manera compartida, el consens era una forma d’actuar encara que després cada un fes les coses a la seva manera. També el 1r. Congrés d’Escoles d’Art, els seminaris sobre el còmic, les exposicions de Miró, Chillida, Palazuelo, Guinovart, Brossa, Guillem Viladot... etc. van ser una part implicada en la pedagogia. L’activitat al centre era una projecció vital de tots nosaltres i he de dir en memòria d’aquells que vàrem treballar a l’Escola i participar en la vida cultural de la ciutat - recordem que molts col·laboradors no estaven vinculats al centre com professors o alumnes -, que aquell esperit renovador va ser interpretat com una acció marginal.
L’estampa de vidre
Tot el problema de comprensió de l’activitat estètica, de les emocions i enigmes que rep l’espectador és de caràcter espiritual, tot és comprès en l'ombra de l'ànima humana. El conflicte d'interpretacions resideix en aquesta entitat que no és material; l’obra d’art sempre és un tascó que pressiona a les idees. Ell configura la memòria tremolosa, la realitat fragmentada entre records i oblits, entre amnèsies i ocultacions. Però cal tenir esperança, el tascó irà obrin poc a poc la duresa de les sensibilitats futures.
L’any 1982 el Carles ens va convocar al pati de l’Escola, havia preparat una performance a l’interior de la capella (La sala d’actes del centre). Ens va fer passar a l’interior i ja instal·lats a les cadires va fer un acte d’ofrena a la manera d’un demiürg. Va presentar-se nu davant l’espai buit de l’altar. Davant d’una paret blanca es va agenollar, es va treure la roba lentament i, tot seguit, va mullar-se el cos de pintura vermella. Posteriorment, es va estampar en un metacrilat que tenia preparat deixant la presencia del cos de manera sinuosa. La Roser y en Jaume Sans van fer d’ajudants, la preparació de la tinta el suport del metacrilat, la cura de l’obra acabada i l’exposició posterior al pati va fer la seva feina, la meva feina va ser prendre nota de l’acte, com casi sempre, fer fotografies del procés. Encara ara passo als alumnes de fotografia artística les imatges d’aquella acció.
Acció d'estampar el cos a sobre d'un metacrilat a la capella de l'Escola. 1983
Performances
El cos s’estampa sobre la superfície transparent, queda imprès com el llençol de Crist i s’esdevé memòria que s’exposa a la nostra reflexió com una pregunta inquietant. L'ombra humana queda en el perfil d'una experiència prolongada en el temps, perfil que dibuixa les línies d’una personalitat que es veu condemnada a saber-se aïllada. La qüestió, però, que m'uneix al motiu del Carles, a les vivències comunes, al vertigen que atreu vers l'obra, és justament la ubicació de l'ànima humana en l'experiència estètica. Què passa quan una persona rep una forta emoció i té la sensació que alguna cosa oculta a la mirada, ha transformat la visió de les coses, quan fins i tot experimenta que ha rebut els signes d'un canvi transcendent? No serà que, per un instant, s'estableix una comunicació que traspassa la consciència individual i connecta amb aquella xarxa misteriosa que suporta la memòria d'allò transpersonal?
La Indiferència de deu
Un dia a classe d’escultura vaig invitar a tots a fer una obra col·lectiva amb el tema: La Indiferència de deu (1984). La part material de l’obra esta formada per tres peces de ferro que ara dormen al magatzem a Tarragona. Una és tancada i conté un llibre de fang al seu interior. L’altra és una llàntia amb cinc manyocs encesos i la tercera una urna d’aigua amb un tub tancat a l’extrem superior. Al tub li vaig fer un petit forat per on el Carles i altres havien de xiuxiuejar mentre jo escalfava l’aigua del contenidor. Quan el vapor va iniciar la sortida pel forat, una part dels clamors dipositats s’havien transformat en partícules volàtils que inundaven la classe i amenaçaven amb enaiguar l’escola i la ciutat. Fi de l’acte: l’obra ja era acabada. Amb un punt de soldadura vaig terminar la fuga d’aquella acció eminentment subversiva. Possiblement aquesta sigui la primera acció sobre el tema que ara estic treballant, Susurros en un agujero. Ací deixo un agraïment especial al Carles per la seva contribució. El seu clamor en silenci previu, el seu secret ha quedat a resguard en una urna de ferro, descansa conjuntament amb els companys d’una època. Allí tenim alguna cosa espiritual i física en comú, es una obra de creació compartida com son totes les expressions col·lectives.
Les realitats mentals canvien, fonen el color de les coses en la varietat d'experiències que s'acumulen en la mateixa persona.
De tot això fa tan de temps!
Melangía
Les vivències s’impliquen i els records s’expliquen en el procés de la vida. Tot actua a la memòria amb grans dosis de melangia, veig com la pols d'avui tapa les pólvores dels dies passats. Aquesta energia transformadora de realitats implicades, plegades, tapades; d'induccions, desigs i records que s'expliquen a cada instant, l'anomenem presència espiritual. La publicació sobre la memòria d’en Carles és fruit d’aquesta presència. És com si el pensament fos un centre de creació i d'emissió d'imatges evocadores del passat que cerquen el futur, una rèplica minúscula dels grans centres de creació.
Cada un de nosaltres estem units a aquesta xarxa de relacions, vivim dintre de les idees dels altres, invoquem energies, hipòtesis, testimonis, inspirem obres, segreguem pensament i seguim el camí fins al final. Aquesta és l’herència que deixem en l’urna del pensament col·lectiu. Les imatges que produïm són part d'un riu immens, un riu virtual que es forma igual que la matèria en el torrent real; som imatges en el paper blanc del creador. No obstant això, el riu manté quelcom d'immutable, etern, però alhora sensiblement diferent. Aquesta diferència va ser l’aportació d’en Carles Amill, el frontal del seu cos sobre un planxa de cristall.
Que la terra sigui amable amb ell, respecti el seu nom i la seva feina.
Tarragona 10 octubre 2023
No hay comentarios:
Publicar un comentario